Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

informació obra



Intèrprets:
Jérôme Billy, Charlotte Farcet, Patrick Le Mauff
Composició musical:
Michael Jon Fink, Jérôme Billy
Músics:
Jérôme Billy
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Itsaso Arana
Dramatúrgia:
Itsaso Arana
Sinopsi:

Cec i expulsat de Tebes per haver comès parricidi i incest, el vell Èdip busca un lloc on passar l'últim dia de la seva existència, guiat per Antígona, la seva filla. Arriben a un antic teatre grec, un espai en penombra on el corifeu, el director del cor, els dona notícies sobre l'Atenes del segle XXI, una ciutat enfurismada per l'assassinat d'un jove en les manifestacions contra les retallades i els rescats bancaris. La Grècia que va donar origen a la nostra civilització i la que avui s'agita, convulsa, pels efectes de la crisi, barregen les seves llàgrimes en un muntatge exigent que posa en contacte el dolor dels clàssics i el dels homes i dones d'avui.

Les Larmes d’OEdipe forma part del díptic Des mourants, amb el qual Wajdi Mouawad tanca el projecte de posar en escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. La mort, l'any 2013, del traductor Robert Davreu, amb el qual havia iniciat l'experiència, el va portar a reescriure ell mateix les seves pròpies versions de Filoctetes (que, amb el títol d’Inflammation du verbe vivre, es pot veure també al Grec 2017) i d'Èdip Colonos, que ha donat origen a aquest muntatge.


Crítica: Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

23/07/2017

Un Edip testimoni cec de l'assassinat de Alexandros Grigorópulos

per Teresa Bruna

Tot al contrari de Inflammation du verbe vibre, la posada en escena de Les larmes d'Edipe és tan simple com planera. Les comparo perquè pertanyen al díptic que Wajdi Mouawad titula {Les mourants} i que ha presentat al Lliure, una darrere l'altra, cada dia, dins la programació del Grec. El díptic tanca el projecte del dramaturg de revisitar els autors grecs, "que és el que, en el fons, tothom fa. Al llarg del temps, anem explicant sempre les mateixes històries i totes venen d'allà," diu.  Projecte que inicia amb l'ajut del poeta i amic seu Robert Davreu, que no va poder arribar al final ja que va morir el 2013. Va deixar pendents aquestes dues peces i Mouawad les va reescriure ell mateix, tot sol. Les larmes d'OEdipe és la seva mirada actual i compromesa sobre Edip a Colonos.

Les larmes d'OEdipe és la descripció més exacta del minimalisme escènic. Només el Corifeu canvia de lloc per cantar, de tant en tant. La paraula  és la protagonista d'una única escena de 105 minuts i a la penombra. Edip jeu al seu llit de mort, amb la seva filla i germana Antígona als peus. Són en un teatre de l'Atenes de Sòfocles, que els ha acollit. Els acompanya un Corifeu, director del cor. 

Edip, turmentat per la seva vida, es confessa a Antígona per morir en pau. Però al carrer passen coses terribles i el Corifeu els hi ho va explicant. Un noi mor assassinat en una manifestació i els carrers ploren la seva mort. El carrer viu a l'Atenes del 2008. Les èpoques es creuen, les desgràcies també... I d'aquesta unió en surt un llum que Mouawad descriu així: "Avui, com ahir, cal enfonsar-se en un laberint de paraules per viure l'eco de les infàncies perdudes i d'una germanor invisible més enllà de la mort, en un darrer gest de tranquil·litat i reconciliació."