Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jérôme Billy, Charlotte Farcet, Patrick Le Mauff
Composició musical:
Michael Jon Fink, Jérôme Billy
Interpretació musical:
Jérôme Billy
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau
Ajudantia de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autoria:
Itsaso Arana
Dramatúrgia:
Itsaso Arana
Sinopsi:

Cec i expulsat de Tebes per haver comès parricidi i incest, el vell Èdip busca un lloc on passar l'últim dia de la seva existència, guiat per Antígona, la seva filla. Arriben a un antic teatre grec, un espai en penombra on el corifeu, el director del cor, els dona notícies sobre l'Atenes del segle XXI, una ciutat enfurismada per l'assassinat d'un jove en les manifestacions contra les retallades i els rescats bancaris. La Grècia que va donar origen a la nostra civilització i la que avui s'agita, convulsa, pels efectes de la crisi, barregen les seves llàgrimes en un muntatge exigent que posa en contacte el dolor dels clàssics i el dels homes i dones d'avui.

Les Larmes d’OEdipe forma part del díptic Des mourants, amb el qual Wajdi Mouawad tanca el projecte de posar en escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. La mort, l'any 2013, del traductor Robert Davreu, amb el qual havia iniciat l'experiència, el va portar a reescriure ell mateix les seves pròpies versions de Filoctetes (que, amb el títol d’Inflammation du verbe vivre, es pot veure també al Grec 2017) i d'Èdip a Colonos, que ha donat origen a aquest muntatge.


Crítica: Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

26/07/2017

Un oraratori entre la poesia i el tedi

per Manuel Pérez i Muñoz

Segona part del díptic 'Des mourants' que Wajdi Mouawad ha presentat al Festival Grec. Si acabàvem el comentari de la primera part, 'Inflamation du verbe vivre', desitjant un retorn a la simplicitat del llenguatge teatral, lliure de la seva subordinació al llenguatge fílmic, en aquesta segona part, 'Les larmes d'Oedipe' basat en 'Èdip a Colonos', la trobem en excés. A través d'un joc de llums projectades veiem les tres ombres dels intèrprets, el vell Èdip, cec i exiliat, la seva filla Antígona que l'assisteix i un tercer personatge, l'estranger.

Basant-se de nou en una reinterpretació lliure de l'original de Sòfocles, l'autor d''Incendis' torna a jugar la carta de la narració paral·lela del mite clàssic i els esdeveniments contemporanis de la Grècia actual, un país tenallat per les retallades i amb els carrers ocupats per la lluita democràtica. Metre el vell moribund es debat entre la vida i la mort, entre l'alba i el seu últim dia, l'estranger explica la història real d'Alexandros Grigoropoulos, víctima de la violència policial d'un règim que es resisteix a canviar: “quan acaba una època però la nova no acaba de començar arriba el temps dels monstres”, afirma el narrador del pròleg.

El muntatge es presenta com un oratori poètic, que investiga l'essència del teatre clàssic grec en la simplicitat de la paraula i els mites projectats. No obstat això, els episodis vitals del vell moribund barrejats amb la contemporània tragèdia del jove grec no acaben de lligar. La monotonia aviat s'instal·la en la proposta, amb repetició d'estructures tedioses com els moments en què l'estranger canta, que no aporten gairebé res a la narració. Sense més elements d'interès on ancorar-se, l'espectador ha de lluitar per no veure's consumit per l'avorriment (a la fila 10 se sentia roncar). Tampoc l'intent d'anàlisi de l'actual crisi grega aporta gran cosa més enllà de quatre eslògans superficials llançats de qualsevol manera. Una ocasió desaprofitada.