Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

informació obra



Intèrprets:
Jérôme Billy, Charlotte Farcet, Patrick Le Mauff
Composició musical:
Michael Jon Fink, Jérôme Billy
Músics:
Jérôme Billy
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Itsaso Arana
Dramatúrgia:
Itsaso Arana
Sinopsi:

Cec i expulsat de Tebes per haver comès parricidi i incest, el vell Èdip busca un lloc on passar l'últim dia de la seva existència, guiat per Antígona, la seva filla. Arriben a un antic teatre grec, un espai en penombra on el corifeu, el director del cor, els dona notícies sobre l'Atenes del segle XXI, una ciutat enfurismada per l'assassinat d'un jove en les manifestacions contra les retallades i els rescats bancaris. La Grècia que va donar origen a la nostra civilització i la que avui s'agita, convulsa, pels efectes de la crisi, barregen les seves llàgrimes en un muntatge exigent que posa en contacte el dolor dels clàssics i el dels homes i dones d'avui.

Les Larmes d’OEdipe forma part del díptic Des mourants, amb el qual Wajdi Mouawad tanca el projecte de posar en escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. La mort, l'any 2013, del traductor Robert Davreu, amb el qual havia iniciat l'experiència, el va portar a reescriure ell mateix les seves pròpies versions de Filoctetes (que, amb el títol d’Inflammation du verbe vivre, es pot veure també al Grec 2017) i d'Èdip Colonos, que ha donat origen a aquest muntatge.


Crítica: Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

26/07/2017

Un espectacle tan bell com avorrit

per Iolanda G. Madariaga

El que ens va semblar una manera de tensar l’arc en la primera part del díptic -i tan sols va ser un problema tècnic-, esdevé el leitmotiv de la segona. Parlem d’una posada en escena lenta, estàtica i preciosista. Tant es va tensar el fil en aquesta que, en alguns casos, el públic es va distendre definitivament deixant-se vèncer per la son. Fins i tot vam poder observar a gent pesant figues en les files dels “militants” més atents. Vam sortir amb la ferma intenció de llegir un text -que ens va semblar meravellós- i fer-ne una anàlisi exhaustiva. Durant quasi dues hores contemplàrem la lenta evolució de tres ombres en una pantalla. Hi ha un espai sonor molt ben dissenyat per Michel Maurer i la música de Michael Jon Fink i el cant a cappella de Jérôme Billy; com també és excel·lent la il·luminació de Sébastien Primet. Però tot això queda subordinat a un text que no deixa de ser un llarg lament. L’esperit artístic de Mouawad a bandejat l’home de teatre i el resultat escènic es d’una bellesa tan extrema com avorrida.

Pel que fa al text, aquesta segona part de Des Mourants pren com a referència Èdip a Colonos de Sòfocles. En la segona de les tragèdies tebanes originals, Èdip viatge cec acompanyat d’Antigona fins la ciutat de Colonos -territori atenec on va viure la seva infantesa- buscant asil. Allí coneixerà l’enfrontament entre el seus dos fills, Eteocles i Polinices, per boca de la seva filla Ismene. Teseu, rei d’Atenes, oferirà protecció a Èdip i un lloc on reposar definitivament quan la imminent mort li arribi. Respecte l’anterior part del díptic, Les larmes d’Oedipe serva molt de la tragèdia original, sols que aquí només trobem tres personatges: Èdip, Antigona i l’estranger. Èdip i Antigona arriben a una Atenes actual sacsejada per tota mena de revoltes reprimides amb tanta duresa com arbitrarietat. A les palpentes, topen amb el que sembla ser l’únic refugi segur: l’antic teatre de Dionís al peu de l’Acròpolis. Allí s’atansarà també “l’estranger”, buscant fugir del brogit desfermat de la ciutat. Aquest personatge assumirà també el paper de Corifeu, fent-se ressò dels esdeveniments que estan tenint lloc als barris de la ciutat. Per ell sabrem de la mort d’un jove -quasi un infant!- en el barri d’Exarquia -el barri anarquista d’Atenes on va néixer Syriza i pioner en l’acolliment de refugiats. I com a Corifeu, canta el lament del poble massacrat, dels que fugen perquè són perseguits, dels qui no tenen res a perdre... Assabentat del desterrament per Antígona (que fa seu també el paper d'Ismene) i el propi Èdip, aquest personatge també assumeix el paper de Teseu en lloar les velles pedres que els acullen com el darrer port per a l’etern repòs d’Èdip. Estem al davant d’un exercici magistral de dramatúrgia: la tragèdia de Sòfocles, lligada a l’actualitat immediata, ens parla també de la imperiosa necessitat de que l’art en general i, dins ell, el teatre esdevingui el refugi dels desterrats i la veu dels qui l’han perdut. El text és un prodigi d’escriptura teatral contemporània per la metateatralitat de la proposta i la noblesa del referent, ho és també des del punt de vista ètic, i, fins i tot, pel fet de retornar el sentit polític al teatre -el que va tenir en néixer- i fer-ho en el seu mateix bressol. Ara bé, la posada en escena d’aquesta joia vol arribar a tal grau d’exquisidesa que va allunyant al públic fins a distanciar-lo irremissiblement.