Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jérôme Billy, Charlotte Farcet, Patrick Le Mauff
Composició musical:
Michael Jon Fink, Jérôme Billy
Interpretació musical:
Jérôme Billy
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau
Ajudantia de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autoria:
Itsaso Arana
Dramatúrgia:
Itsaso Arana
Sinopsi:

Cec i expulsat de Tebes per haver comès parricidi i incest, el vell Èdip busca un lloc on passar l'últim dia de la seva existència, guiat per Antígona, la seva filla. Arriben a un antic teatre grec, un espai en penombra on el corifeu, el director del cor, els dona notícies sobre l'Atenes del segle XXI, una ciutat enfurismada per l'assassinat d'un jove en les manifestacions contra les retallades i els rescats bancaris. La Grècia que va donar origen a la nostra civilització i la que avui s'agita, convulsa, pels efectes de la crisi, barregen les seves llàgrimes en un muntatge exigent que posa en contacte el dolor dels clàssics i el dels homes i dones d'avui.

Les Larmes d’OEdipe forma part del díptic Des mourants, amb el qual Wajdi Mouawad tanca el projecte de posar en escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. La mort, l'any 2013, del traductor Robert Davreu, amb el qual havia iniciat l'experiència, el va portar a reescriure ell mateix les seves pròpies versions de Filoctetes (que, amb el títol d’Inflammation du verbe vivre, es pot veure també al Grec 2017) i d'Èdip a Colonos, que ha donat origen a aquest muntatge.


Crítica: Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

22/07/2017

Monotonia en la penombra

per Núria Cañamares

Així com la ‘Inflammation du verbe vivre’, primera obra del díptic Des mourants del libanès Wajdi Mouawad que versiona la tragèdia ‘Filoctetes’ de Sòfocles, s’endú el públic amb el seu sorprenent i revelador viatge; la segona part, ‘Les Larmes d’Oedipe’, queda reclosa a l’escenari.

Mouawad hi reescriu la tragèdia ‘Èdip a Colonos’ amb un Èdip agonitzant al llit de mort acompanyat de la seva filla i germana Antígona i del director d’un cor, que també es refugia en aquell antic teatre grec fugint de les mobilitzacions d’una Atenes agitada, situada a la segona dècada del segle XXI.

El que abans havia estat una finestra cinematogràfica, ara s’ha transformat en la intimitat d’un oratori. S’hi barregen el relat de la fatídica vida d’Èdip amb la convulsió de la capital grega afectada per la crisi i la revolta social. Dos mons difunts, dos mons que vagaregen impotents, com feia Mouawad i les ànimes perdudes de la primera part de Des mourants.

Després d’un impactant i prometedor inici, són prop de 2 hores en la penombra. S’hi dibuixa un quadre bell amb una bonica il·lusió òptica, però la declamació del text i l’estaticisme de la posada en escena el fa monòton en tots els sentits. La poc justificada pujada i baixada del cortinatge i el cant del corista –i finalment també el d’Èdip– no són suficients per mantenir la flama del muntatge.