L'última nit del món

informació obra



Ajudant de direcció:
Roger Torns
Intèrprets:
Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez, Vanessa Segura
Escenografia:
Elisenda Pèrez
Vestuari:
Elisenda Pèrez
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés , Llàtzer Garcia
Producció:
Flyhard Produccions, Pentateatre
Autor:
Wolfgang Amadeus Mozart
Direcció Musical:
Henrik Nánási
Sinopsi:

"Sempre he volgut endinsar-me en el terreny de la ciència ficció i/o fantasia. Les principals obres del gènere acostumen a partir de la següent pregunta: “Què passaria si...?” Això obre un món de possibilitats per a ficcions on moltes vegades no hi ha gaire ciència ni gaire ficció. Perquè, com diu Borges, més que de ciència ficció hem de parlar de “Ficciones de cosas probables. Imaginación razonada.”

Les ficcions de coses probables, doncs, és un gènere que, incomprensiblement, poques vegades ha trepitjat l’escenari. És molt més freqüent trobar-lo a la literatura, al cinema i a la televisió. Aquesta última ens va deixar un gran exemple d’històries d’imaginació raonada: la mítica sèrie creada per Rod Serling, Twilight Zone. I com si fossin històries de La dimensió desconeguda, com es va anomenar la sèrie a casa nostra, L’última nit del món parteix de relats breus de tres dels millors escriptors del gènere: Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury.

Tots ells van contribuir a la sèrie de Serling oferint les seves millors fantasies i per parlar de les més grans pors de l’home que encara ara són absolutament vigents: El futur incert, els visitants inesperats, la crisi de l’identitat, la mort, l’usurpació de la personalitat, l’automatisme, la desaparició de la humanitat... Els tres relats que he escollit per confeccionar el text responen a l’última temàtica. De fet, l’espectacle podria tenir un subtítol: Formes de desaparició." Llàtzer Garcia

Crítica: L'última nit del món

31/07/2016

La "Dimensió desconeguda" arriba al teatre

per Carme Tierz

És inevitable iniciar aquest comentari recordant The Twilight Zone (1959-1964), telesèrie creada per Rod Serling que va aconseguir traslladar a l’àmbit quotidià, real, les convencions i els arquetips temàtics del gènere fantàstic –confinats fins aleshores, tant a la literatura com al cinema, en entorns ficticis, estranys–. Una difícil eqüació que Serling va resoldre amb èxit: contra tot pronòstic, la quotidianitat no va restar força a la fantasia, sinó que li va afegir un insospitat vigor dramàtic.

Convertit en un fenomen, The Twilight Zone (o La dimensió desconeguda, com es va conèixer aquí) no només continua atrapant les noves generacions d’espectadors, sinó que la seva influència encara és perceptible al cinema fantàstic actual –ho proven algunes produccions cinematogràfiques i televisives de M. Night Shyamalan–. I és (deliberadament) evident a L’última nit del món.

L’última nit del món pot llegir-se com un homenatge de Llàtzer Garcia, autor i director de la proposta, a Serling i a tres dels grans de la literatura fantàstica del segle XX, Charles Beaumont, Richard Matheson i Ray Bradbury. Per descomptat, ret tribut també a la mateixa sèrie, de la qual pren l’essència i, en alguns detalls, fins i tot la forma: l’obra encadena tres històries d’una durada equivalent als episodis televisius, tres històries introduïdes per un sòsies de Rod Serling (Xavi Gardés, responsable també del disseny de llums, una de les claus de l’espectacle) i que transcorren en un espai completament blanc, que ens situa d’immediat en una dimensió irreal. Però encara hi ha més: molt hàbilment, Garcia utilitza en ocasions puntuals l’off visual, un recurs cent per cent cinematogràfic que aconsegueix mantenir atent (i neguitós) l’espectador, que sap que alguna cosa transcendent està passant fora del seu camp de visió però no sap què és: el suspens activa la seva imaginació i augmenta la tensió que precedeix a un desenllaç insòlit.

Podríem enumerar la resta d’encerts d’un espectacle gairebé rodó, amb una estructura impecable –atenció a la cançó que sona de tant en tant, What a Wonderful World, i en especial a l’inici del primer segment, quan serveix per expressar l’alegria de tres grans amics, i al final de l’últim, quan els protagonistes afronten amb serenitat i un somriure la darrera nit del món–, relats ben bastits, actuacions intenses, emocionants...

Però el principal valor que li volem destacar és el de demostrar que el llenguatge teatral no rebutja ni limita les possibilitats d’explotació d’una història fantàstica i inquietant. Ben al contrari: el fet de ser un art en viu ofereix a dramaturgs, directors d’escena i intèrprets l’ocasió de connectar amb el públic d’una manera directa, sense filtres. El teatre fantàstic juga amb les emocions, amb les intuïcions personals, amb les experiències pròpies; planteja una realitat que no és única ni immutable. Hem d’agrair a Llàtzer Garcia i als productors de L’última nit del món, Flyhard i Pentateatre, que, tal com va fer Serling a finals dels 50, hagin tingut el valor i la convicció d’apostar per un gènere que avui dia, al cinema, deriva més cap a l’espectacularitat que a la introspecció (tota bona història fantàstica amaga una reflexió interessant) i que, al teatre, s’oblida amb massa freqüència.