És inevitable iniciar aquest comentari
recordant The Twilight Zone (1959-1964), telesèrie creada per Rod Serling
que va aconseguir traslladar a l’àmbit quotidià, real, les convencions i
els arquetips temàtics del gènere fantàstic –confinats fins aleshores, tant a
la literatura com al cinema, en entorns ficticis, estranys–. Una difícil
eqüació que Serling va resoldre amb èxit: contra tot pronòstic, la
quotidianitat no va restar força a la fantasia, sinó que li va afegir un insospitat
vigor dramàtic.
Convertit en un fenomen, The Twilight
Zone (o La dimensió desconeguda, com es va conèixer aquí) no només continua
atrapant les noves generacions d’espectadors, sinó que la seva influència
encara és perceptible al cinema fantàstic actual –ho proven algunes produccions
cinematogràfiques i televisives de M. Night Shyamalan–. I és (deliberadament) evident
a L’última nit del món.
L’última nit del món pot llegir-se com un homenatge de Llàtzer
Garcia, autor i director de la proposta, a Serling i a tres dels grans de la
literatura fantàstica del segle XX, Charles Beaumont, Richard Matheson i Ray
Bradbury. Per descomptat, ret tribut també a la mateixa sèrie, de la qual pren l’essència
i, en alguns detalls, fins i tot la forma: l’obra encadena tres històries d’una
durada equivalent als episodis televisius, tres històries introduïdes per un
sòsies de Rod Serling (Xavi Gardés, responsable també del disseny de llums, una
de les claus de l’espectacle) i que transcorren en un espai completament blanc,
que ens situa d’immediat en una dimensió irreal. Però encara hi ha més:
molt hàbilment, Garcia utilitza en ocasions puntuals l’off visual, un recurs
cent per cent cinematogràfic que aconsegueix mantenir atent (i neguitós) l’espectador,
que sap que alguna cosa transcendent està passant fora del seu camp de visió però
no sap què és: el suspens activa la seva imaginació i augmenta la tensió que
precedeix a un desenllaç insòlit.
Podríem enumerar la resta d’encerts d’un
espectacle gairebé rodó, amb una estructura impecable –atenció a la cançó que sona
de tant en tant, What a Wonderful World, i en especial a l’inici del
primer segment, quan serveix per expressar l’alegria de tres grans amics, i al
final de l’últim, quan els protagonistes afronten amb serenitat i un somriure la
darrera nit del món–, relats ben bastits, actuacions intenses,
emocionants...
Però el principal valor que li volem
destacar és el de demostrar que el llenguatge teatral no rebutja
ni limita les possibilitats d’explotació d’una història fantàstica i inquietant.
Ben al contrari: el fet de ser un art en viu ofereix a dramaturgs, directors d’escena
i intèrprets l’ocasió de connectar amb el públic d’una manera directa, sense filtres.
El teatre fantàstic juga amb les emocions, amb les intuïcions personals,
amb les experiències pròpies; planteja una realitat que no és única ni
immutable. Hem d’agrair a Llàtzer Garcia i als productors de L’última nit
del món, Flyhard i Pentateatre, que, tal com va fer Serling a finals dels
50, hagin tingut el valor i la convicció d’apostar per un gènere que avui dia,
al cinema, deriva més cap a l’espectacularitat que a la introspecció (tota bona
història fantàstica amaga una reflexió interessant) i que, al teatre, s’oblida
amb massa freqüència.
