L'última nit del món

informació obra



Ajudant de direcció:
Roger Torns
Intèrprets:
Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez, Vanessa Segura
Escenografia:
Elisenda Pèrez
Vestuari:
Elisenda Pèrez
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés , Llàtzer Garcia
Producció:
Flyhard Produccions, Pentateatre
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar en la soledat i l'estranyesa, moltes companyies han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Pots accedir a les gravacions clicant aquí fins el 19 d'abril.

"Sempre he volgut endinsar-me en el terreny de la ciència ficció i/o fantasia. Les principals obres del gènere acostumen a partir de la següent pregunta: “Què passaria si...?” Això obre un món de possibilitats per a ficcions on moltes vegades no hi ha gaire ciència ni gaire ficció. Perquè, com diu Borges, més que de ciència ficció hem de parlar de “Ficciones de cosas probables. Imaginación razonada.”

Les ficcions de coses probables, doncs, és un gènere que, incomprensiblement, poques vegades ha trepitjat l’escenari. És molt més freqüent trobar-lo a la literatura, al cinema i a la televisió. Aquesta última ens va deixar un gran exemple d’històries d’imaginació raonada: la mítica sèrie creada per Rod Serling, Twilight Zone. I com si fossin històries de La dimensió desconeguda, com es va anomenar la sèrie a casa nostra, L’última nit del món parteix de relats breus de tres dels millors escriptors del gènere: Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury.

Tots ells van contribuir a la sèrie de Serling oferint les seves millors fantasies i per parlar de les més grans pors de l’home que encara ara són absolutament vigents: El futur incert, els visitants inesperats, la crisi de l’identitat, la mort, l’usurpació de la personalitat, l’automatisme, la desaparició de la humanitat... Els tres relats que he escollit per confeccionar el text responen a l’última temàtica. De fet, l’espectacle podria tenir un subtítol: Formes de desaparició." Llàtzer Garcia

Crítica: L'última nit del món

14/05/2017

Una dimensió coneguda, estimulant i inquietant

per Pep Barbany
Sempre és estimulant quan un autor busca endinsar-se en nous gèneres. I això és el que Llàtzer Garcia ha fet en la seva última col·laboració amb la Sala Flyhard: L’última nit del món, que es va reestrenar a l’inici d’aquesta temporada i que ara arriba al Teatre de Cal Bolet de Vilafranca. “Abandoneu tot rastre de realitat” és una bona frase per començar una nit de ciència-ficció estimulant com poques. I és que posats a endinsar-se a un gènere poc vist als escenaris, Garcia no parteix d’un referent qualsevol: ha adaptat tres relats breus de tres dels millors escriptors del gènere (Matheson, Beaumont i Bradbury) que mai van arribar a ser filmats per a la mítica sèrie Twilight Zone (La dimensió desconeguda en la seva versió catalana vista a TV3 que els qui tenim una edat recordem amb nostàlgia). El que tenien en comú aquelles històries, i el que ha volgut traslladar a escena Llàtzer Garcia, és la inquietud que provoca allò inexplicable, allò desconegut, però alhora quotidià. Aquesta ficció sense extraterrestres ni efectes especials, però que sap furgar com cap altre gènere en les nostres pors més elementals, més humanes. En el fons Llàtzer Garcia ha canviat de gènere però les pors no estan tan allunyades de les que apareixen, per exemple, en La pols, molt incòmoda per l’estrany comportament dels seus personatges. Dels malsons passant pel dolor d’una desaparició fins a la mateixa fi de la humanitat, amb L’última nit del món ens endinsem sense escapatòria a una dimensió desconeguda pel que fa al que no se'ns mostra, el que no se'ns explica. Al mateix temps, però, és molt fàcil identificar-se amb els temors dels protagonistes, i això augmenta la inquietud. Patim per ells, i alhora sentim que el que els passa ens podria estar passant a nosaltres, i com que no (...)-nos res mastegat, fa treballar la nostra imaginació, el més poderós dels efectes especials. Cal fer un especial èmfasi en les grans actuacions de tots els protagonistes, fantàstics i claus perquè la proposta flueixi i atrapi a l’espectador. El resultat és una petita obra d’art. L’última nit del món és una obra de teatre que en realitat són tres, com si fossin tres capítols televisius. Hi trobem tot el que tenia d’estimulant la sèrie original homenatjada, sumant-hi el clímax i la sensació de ser-hi que només el teatre pot aconseguir.