L'última nit del món

informació obra



Ajudant de direcció:
Roger Torns
Intèrprets:
Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez, Vanessa Segura
Escenografia:
Elisenda Pèrez
Vestuari:
Elisenda Pèrez
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés , Llàtzer Garcia
Producció:
Flyhard Produccions, Pentateatre
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar en la soledat i l'estranyesa, moltes companyies han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Pots accedir a les gravacions clicant aquí fins el 19 d'abril.

"Sempre he volgut endinsar-me en el terreny de la ciència ficció i/o fantasia. Les principals obres del gènere acostumen a partir de la següent pregunta: “Què passaria si...?” Això obre un món de possibilitats per a ficcions on moltes vegades no hi ha gaire ciència ni gaire ficció. Perquè, com diu Borges, més que de ciència ficció hem de parlar de “Ficciones de cosas probables. Imaginación razonada.”

Les ficcions de coses probables, doncs, és un gènere que, incomprensiblement, poques vegades ha trepitjat l’escenari. És molt més freqüent trobar-lo a la literatura, al cinema i a la televisió. Aquesta última ens va deixar un gran exemple d’històries d’imaginació raonada: la mítica sèrie creada per Rod Serling, Twilight Zone. I com si fossin històries de La dimensió desconeguda, com es va anomenar la sèrie a casa nostra, L’última nit del món parteix de relats breus de tres dels millors escriptors del gènere: Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury.

Tots ells van contribuir a la sèrie de Serling oferint les seves millors fantasies i per parlar de les més grans pors de l’home que encara ara són absolutament vigents: El futur incert, els visitants inesperats, la crisi de l’identitat, la mort, l’usurpació de la personalitat, l’automatisme, la desaparició de la humanitat... Els tres relats que he escollit per confeccionar el text responen a l’última temàtica. De fet, l’espectacle podria tenir un subtítol: Formes de desaparició." Llàtzer Garcia

Crítica: L'última nit del món

17/07/2016

Provocar a l'espectador sense trampes ni gratuïtats

per Christian Machío

Si pensem en els relats curts de Historias para no dormir o La dimensió desconeguda, de seguida ens adonem que malgrat estar plantejats per al format televisiu, respiren una atractiva teatralitat que Llàtzer Garcia ha fet servir per escriure i dirigir la seva darrera proposta a la cartellera: L’última nit del món.

No és el primer cop que des de la nostra autoria contemporània se’ns presenta un format similar, petits contes que passen d’allò quotidià a allò inversemblant, de la comèdia a l’angoixa amb una naturalitat que t’hi capbussa sense adonar-te’n. I funciona.

Aquí a més a més ens trobem un homenatge a La dimensió desconeguda explícit i convenientment contextualitzat que el fa encara més atractiu als nostàlgics de tota una generació.

Les tres històries independents no només giren al voltant de la por, del dolor, de la soledat o del dubte. De fet és impossible establir un número concret de temes perquè n’hi ha tants com cadascú hi vulgui veure. Perquè ens hi veiem. Veiem la nostra realitat, els nostres malsons i les nostres frustracions en aquell esbós de ficció que Llàtzer Garcia deixa obert a la imaginació.

I no hi ha millor èxit per un dramaturg que el d’incomodar a l’espectador, posar-lo a prova davant el que passa a l’escenari sense trampes ni òbvies gratuïtats, sinó jugant amb la nostra capacitat d’imaginar el terror que no se’ns mostra. I en això hi juguen per descomptat un paper imprescindible els cinc intèrprets on destaca la feina de Vanessa Segura, qui amb L’última nit del món ha tingut l’oportunitat de mostrar-nos la seva vessant més dramàtica, i de quina manera.