Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar en la soledat i l'estranyesa, moltes companyies han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.
Pots accedir a les gravacions clicant aquí fins el 19 d'abril.
"Sempre he volgut endinsar-me en el terreny de la ciència ficció i/o fantasia. Les principals obres del gènere acostumen a partir de la següent pregunta: “Què passaria si...?” Això obre un món de possibilitats per a ficcions on moltes vegades no hi ha gaire ciència ni gaire ficció. Perquè, com diu Borges, més que de ciència ficció hem de parlar de “Ficciones de cosas probables. Imaginación razonada.”
Les ficcions de coses probables, doncs, és un gènere que, incomprensiblement, poques vegades ha trepitjat l’escenari. És molt més freqüent trobar-lo a la literatura, al cinema i a la televisió. Aquesta última ens va deixar un gran exemple d’històries d’imaginació raonada: la mítica sèrie creada per Rod Serling, Twilight Zone. I com si fossin històries de La dimensió desconeguda, com es va anomenar la sèrie a casa nostra, L’última nit del món parteix de relats breus de tres dels millors escriptors del gènere: Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury.
Tots ells van contribuir a la sèrie de Serling oferint les seves millors fantasies i per parlar de les més grans pors de l’home que encara ara són absolutament vigents: El futur incert, els visitants inesperats, la crisi de l’identitat, la mort, l’usurpació de la personalitat, l’automatisme, la desaparició de la humanitat... Els tres relats que he escollit per confeccionar el text responen a l’última temàtica. De fet, l’espectacle podria tenir un subtítol: Formes de desaparició." Llàtzer Garcia
(...)
Durante toda la obra subyace una verdad incontestable, vemos demasiadas series de televisión. Los mundos paralelos de la ciencia ficción han hecho mucho daño. Si la temporada pasada, en la misma sala, Carol López ya nos hacía un repaso de los últimos años, Llàtzer Garcia no ha querido ser menos. Y este mundo de ficción hay momentos que juega a favor del montaje, pero cuando entras en la dinámica de no saber si lo que te están contado es realidad o ficción, dentro de una ficción más grande, los polos chocan y se produce una no deseada desconexión.
Por otra parte no se ha sabido acertar con la puesta en escena, el salón no nos hace viajar por todos los lugares reales y fictícios del texto. El montaje se queda un poco cojo, y aunque el espacio de la FlyHard es limitado, no es la primera vez que las carencias de espacio son resueltas con mucha más imaginación.
Es una de las pocas veces, no recuerdo la anterior, que veo a Vanessa Segura en un papel más dramático de lo que nos tiene acostumbrados. Algo que se agradece, descubrir que no sólo de risas se vive. Aunque el papel "bombón" de la pieza, y la que aporta más luz, a un gris que no sólo tiñe vasos y copsa, es Maria Casellas, quizás la que más se ha metido en el personaje, ella es la mejor lleva la voz cantante. (...)