L'última nit del món

Teatre

informació obra


Ajudantia de direcció:
Roger Torns
Intèrprets:
Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez, Vanessa Segura
Escenografia:
Elisenda Pèrez
Vestuari:
Elisenda Pèrez
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés , Llàtzer Garcia
Producció:
Flyhard Produccions, Pentateatre
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar en la soledat i l'estranyesa, moltes companyies han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Pots accedir a les gravacions clicant aquí fins el 19 d'abril.

"Sempre he volgut endinsar-me en el terreny de la ciència ficció i/o fantasia. Les principals obres del gènere acostumen a partir de la següent pregunta: “Què passaria si...?” Això obre un món de possibilitats per a ficcions on moltes vegades no hi ha gaire ciència ni gaire ficció. Perquè, com diu Borges, més que de ciència ficció hem de parlar de “Ficciones de cosas probables. Imaginación razonada.”

Les ficcions de coses probables, doncs, és un gènere que, incomprensiblement, poques vegades ha trepitjat l’escenari. És molt més freqüent trobar-lo a la literatura, al cinema i a la televisió. Aquesta última ens va deixar un gran exemple d’històries d’imaginació raonada: la mítica sèrie creada per Rod Serling, Twilight Zone. I com si fossin històries de La dimensió desconeguda, com es va anomenar la sèrie a casa nostra, L’última nit del món parteix de relats breus de tres dels millors escriptors del gènere: Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury.

Tots ells van contribuir a la sèrie de Serling oferint les seves millors fantasies i per parlar de les més grans pors de l’home que encara ara són absolutament vigents: El futur incert, els visitants inesperats, la crisi de l’identitat, la mort, l’usurpació de la personalitat, l’automatisme, la desaparició de la humanitat... Els tres relats que he escollit per confeccionar el text responen a l’última temàtica. De fet, l’espectacle podria tenir un subtítol: Formes de desaparició." Llàtzer Garcia

Crítica: L'última nit del món

18/09/2016

Notable exercici actoral per a un aire mes fosc del de Pere Calders

per Jordi Bordes

Pere Calders va ser un narrador intrèpid, de llarga imaginació i una literatura amable, entre irònica i cordial. La dimensió desconeguda de la televisió (que uns quants recordem de la joventut) s'escorava més cap a les escenes de terror, de por, de desconsol. Llàtzer Garcia ha optat per aquest terreny en la seva darrera peça. Construeix, amb quatre personatges (i un presentador-taquiller sorprenent), tres trames independents. Potser hagués estat bé que lliguessin textualment entre elles (algunes rèpliques que es repetissin en cada escena amb significats i reaccions diferents, per exemple) però sap traslladar la tensió al directe. I patir pels personatges quan els actors són a tocar implica un treball actoral potent, sense escletxes, ben compenetrat entre el repartiment. 

L'autor que va estrenar el muntatge de major recorregut fins ara, La pols (2014) a la Flyhard, remet a un cert món apocalíptic, desconegut, que genera una incomoditat evident a l'espectador. De fons, en les tres peces hi ha la sensació de culpa, de més a menys. L'autor, director de la companyia Arcàdia, ha anat abandonant la comèdia per atrevir-se amb situacions més dures, compromeses, controvertides. Aquest trajecte, que arrenca en la trilogia inacabada sobre la família (la primera peça d'aquestes era La terra oblidada , 2012) també s'ha mantingut a Sota la ciutat (Lliure, 2016). La proposta es tanca amb una certa reconciliació, una possible fi del món que tots voldríem signar. Amb la pau de saber-se estimat:  Recollir els plats de sopar (o no), advertir a les filles que no mengin galetes al llit per no mal acostumar-les (o no). Optar, això sí, per reconèixer els veritables fars de la vida de cadascú; i estar-ne satisfet. Un final redemptor que combregaria, ara sí, amb aquell contista màgic que era Pere Calders.