«Seré l'emperador de tots els emperadors!», crida amb el braç alçat abans que es faci el fosc final, Macol, el fill hereu de Duncan, que arriba al comtat, al final de la trama d'aquest «Macbett», per venjar l'assassinat del seu pare, l'arxiduc Duncan, rei farcit de medalles i noble espòs —i titella de tron i llit, tot sigui dit— de Lady Macbeth.
I només unes hores després, les notícies d'agència d'aquest segle XXI diuen que els dos ministres representants d'exteriors de dues de les dictadures que incomprensiblement encara cuegen, la russa i la xinesa, en boca de Sergei Lavrov i Wang Yi, anuncien, ignorant la devastadora guerra amb Ucraïna, que treballen per construir “un nou ordre mundial”, que ells mateixos gosen vendre cínicament com a “democràtic”, cuit al seu gust.
Per això el «Macbett» que Eugène Ionesco (Slatina, Romania, 1909 - París, 1994) va escriure en plena Guerra Freda el 1972, definida com una de les farses tràgiques del dramaturg francès d'origen romanès que es coneix com el creador del gènere de l'absurd, es veu inevitablement com una al·legoria de la incerta situació que viu el món arran de la invasió i la guerra sense precedents des de la Segona Guerra Mundial i també des de la rèplica bèl·lica de l'exIugoslàvia, provocada ara de nou capritxosament pel genocida Vladímir Putin contra la població d'Ucraïna.
Diu el director teatral Ramon Simó, en la presentació d'aquesta versió de l'obra «Macbett» d'Eugène Ionesco: «Si em permeteu una broma, que potser no ho és tant, Ionesco, més que versionar Shakespeare, fa de Shakespeare: agafa una història coneguda i la refà a la seva manera, amb les seves pròpies finalitats i pensant en l’espectador del seu temps.»
I remarco aquesta observació de Ramon Simó perquè em sembla que és el mateix que ell ha fet ara davant la gran farsa de «Macbett»: Simó fa de Ionesco i refà la història a la seva manera pensant també en l'espectador del seu temps. El d'avui mateix. El que torna a viure l'amenaça de la Guerra Freda, més Freda que mai si tenim en compte la crisi del gas, el botó vermell a la punta dels dits del tirà i el perill d'una guerra nuclear.
Fa la impressió que, a tota la companyia, l'escenari de la Sala Petita del TNC se li ha fet precisament “petita”, mai més ben dit. L'escenari és farcit d'elements d'atrezzo que diria que respirarien molt més a l'escenari de la Sala Gran, entre altres coses perquè diguem també que aquest muntatge és digne d'una Sala Gran.
Esclar que aquí, Ramon Simó, que ve de lluny i d'una llarga tradició de solatge teatral, ha esgarrapat dels orígens del teatre independent i ha aprofitat la grada —quan hi fa baixar el venedor de refrescos—, o el pont elevat i una escala metàl·lica de l'escenari per situar-hi algunes accions com la del casament de Lady Duncan amb Macbett, o cinc taules de taller d'assaig que tant serveixen de taula de banquet com de tarima reial, o ha fet servir les balconades de les llotges inutilitzades per als espectadors per fer-hi aparèixer les bruixes. Moments de gènere fantàstic rubricats amb un treballat vestuari i uns jocs d'il·luminació imprescindibles i suggerents.
Tot això, acompanyat de molts efectes, alguns a l'estil de la pel·lícula «1917» de Sam Mendes —salvant les distàncies, esclar!— com la primera gran batalla que l'arxiduc Duncan segueix a distància creuant els dits per qui serà el guanyador —assistem a una guerra medieval d'espases barrejades amb material de bombardeig contemporani d'última generació on tant serveix un bon sabre, com un casc de llauna amb punxa dels de museu de cavalleria com un fusell kalàixnikov per salvaguardar el tirà.
Al fons, una muntanya de runes feta de piles de roba. I a banda i banda, ara un, ara l'altre, el motlle gegant en guix de la coneguda escultura «El pensador» d'Auguste Rodin, una peça que simbolitza la reflexió que el personatge de Rodin fa sobre la condició humana. Entremig, un piano de cafè-concert. Música de Paral·lel i unes escenes del més pur estil cabaret d'època que tenen l'alter ego de Lady Macbeth com a protagonista.
Un «Macbett» ple de virtuts teatrals que reconciliarà molts espectadors perduts en els últims temps per aquests mons de déu, si tenen la sort de poder-lo veure. Un «Macbett» al complet, collant la farsa al límit, amb un text explèndid del qual és traductor el mateix director Ramon Simó i on no apareix —i això que hi hauria motius per caure en la temptació— ni un anguniós “puto” ni cap ridícul manlleu de “tio” o “gilipollas”, demostrant que es pot versionar una obra del segle passat amb una llengua viva d'avui fins i tot salpebrant-la de tant en tant amb alguna expressió crestallada de la terra que regala l'oïda.
I esclar, amb un text així, qui acaba d'arrodonir la festa és la companyia, del primer a l'últim dels intèrprets, interpel·lant sovint els espectadors, amb subtils pujades de llum de sala per fer-los còmplices de la tragèdia, amb un excel·lent actor com és Joan Carreras —recent premi de la Crítica en la categoria d'actor per la seva «Història d'un senglar»—, aquí fent de Macbett; o amb l'actor Pep Ambròs, fent de Banco, a qui li toca el doblet del discurs de Macbett en el risc de comparació interpretativa que cadascú es guanya a pols amb empat pels matisos personals que hi aporten l'un i l'altre.
I el tàndem comtal dels actors Pepo Blasco i Josep Julien, els dos nobles conspiradors Candor i Glamiss, amb vestit d'Armani, cartera negra de ministre i una espasa per si cal eliminar algú pel camí, tot i que també es cert que es pot viure còmodament venent llimonades o caçant papallones amb un salacot, en un ambient de conspiracions, ambicions, gelosies i covardies, que fan dir a Macbett en un moment donat: “¿El poder fomenta la miopia, oi?”.
I les dues dames de la farsa, l'actriu Anna Alarcón, fent de Lady Macbeth, bé, no, de fet, com ella ordeix, sempre fent de Lady Duncan, amb les bruixes incloses, juntament amb l'actriu Laia Alsina, una mena d'assistenta reial i mestra de cerimònies i regidora escènica que posa en solfa el crits i les pauses de la multitud. I el gran calçasses del regne, l'Arxiduc Duncan, amb corona, ceptre i cadira de braços, interpretat amb prou sornegueria per l'actor David Bagés i posant el punt de caramel de la farsa que Eugène Ionesco i Ramon Simó hi volen posar.
El soldat i servent de la cort, l'actor Xavi Ricart, al servei de l'Arxiduc Duncan sempre, “a les seves ordres”, ni que es quedi amb ganes de picar la bossa de patates fregides. I el pianista, l'actor David Anguera, una mena de personatge que és l'ase dels cops d'aquest «Macbett» i que anima la gresca amb les seves interpretacions, per cert, obra de Joan Alavedra passant pel filtre de Giuseppe Verdi. I d'acompanyament, unes ombres xineses i unes peces retallables per fer aparèixer i desaparèixer els espectres.
Cal advertir que tots ells, menys l'actor Joan Carreras que es manté sempre com a Macbett, fan doblets i triplets de personatges secundaris: el caçapapallones, el venedor de refrescos, el soldat ferit del front, els pobletans invàlids, malalts i empobrits, els manifestants amb pancartes amb dobles lemes de l'indret i del revés, segons com bufa el discurs de Macbett... Són temps d'estrènyer el cinturó i com en les antigues companyies de barraca, cal fer tots els papers de l'auca. Però això encara reforça més el caràcter de farsa d'aquest «Macbett», de tres hores amb entreacte inclòs, i que, al marge de la reflexió de fons, acaba sent un brillant divertimento per als sentits. (...)
