Ionesco despulla el poder i els seus mecanismes a través de l’humor, l’exageració i la paradoxa.
El Macbett de Ionesco converteix el Macbeth de Shakespeare en un relat còmic d’ambició, corrupció, covardia i excés, tot creant una farsa tràgica que porta la follia humana als seus extrems més salvatges. La confirmació dels innegables impulsos
destructors d’una humanitat que es mou per l’enveja, la gelosia i la convicció que només qui té poder pot arribar a ser lliure.
___________________________________________________________________________________________________
Macbett és una farsa tràgica que Ionesco va escriure el 1972 inspirada en la tragèdia elisabethiana, en l’Ubú rei d’Alfred Jarry i en les opinions de Jan Kott. Deia Kott que Shakespeare volia explicar en la seva obra que el poder absolut corromp necessàriament i que tot poder té alguna cosa de criminal. Però Shakespeare potser encara pensava en la possibilitat d’una versió honesta del poder. Per a Ionesco, com per a Jarry, això del poder bo és una falòrnia. Tots dos despullen el poder arrencant-li la màscara de la bondat i estripant-li la disfressa de la justícia.¡
Amb Macbett, Ionesco ens fa riure de la nostra pròpia brutalitat, absurda i intranscendent, però que reparteix dolor com qui dona les gràcies. En un text brillant, ple de troballes formals i textuals, de ritme trepidant i farcit de sorpreses, ens adverteix que el totalitarisme sempre està a punt per tornar si no es vigila de prop aquells que exerceixen el poder (i els seus gossos) perquè, mal que ens costi de reconèixer, qualsevol polític porta a la butxaca la llavor de la tirania.
Ramon Simó, director de l’espectacle.
(...) Marx recorda que la història es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa. Quan Ionesco estrena el 1972 una de les seves poques versions d’un text aliè se centra en 'Macbeth', com abans ho havia fet el seu admirat Alfred Jarry a 'Ubú, rei'. En els 76 anys que separen una versió de l’altra s’esdevenen dues guerres mundials i un teló d’acer separa l’autor romanès de la seva pàtria de naixement. No hi havia raons per a l’optimisme, per això el 'Macbett' amb 't' final de Ionesco burxa en la ferida de l’humanisme fins a dessagnar- lo, i arriba a alterar el desenllaç de Shakespeare per arrabassar qualsevol possibilitat de redempció col·lectiva.
Si Jarry amb la seva grotesca escatologia pretenia dinamitar la moral d’una societat en declivi, Ionesco, en el seu desencant incorregible, escull un perillós còctel entre tragèdia i farsa. Sobre aquests dos pols que s’atrauen i es repel·leixen, el director Ramon Simó ha aixecat un muntatge desconcertant en què costa situar-se. De sobte, l’èpica isabelina cobreix amb la seva capa algun dels llargs monòlegs i, tot seguit, creua l’escena un caçador de papallones completament aliè a la sang i la guerra, recursos a l’absurd que ens recorden que tot és mentida. Pel camí, es troba a faltar l’extravagància i el ridícul propis de la farsa, eines que ens permetin digerir la densitat d’uns personatges que la posada en escena es pren massa seriosament (...)