Maja y bastarda. Laila Tafur

Dansa

informació obra


Autoria:
Laila Tafur
Intèrprets:
Laila Tafur
Sinopsi:

Laila Tafur s’apropia dels balls poc sobris o poc purs per aprofitar la seva manca d’hermetisme i deixar entrar altres aires, altres temps i altres llocs, amb l’objectiu d’actualitzar la tradició. Amb aquest engranatge entre tradició i novetat, crea una “folklòrica Frankenstein” que pot viatjar del tablao al teatre, de la disco a la cova, del gremi a l'afició o de la professionalització a la festa.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Maja y bastarda. Laila Tafur

17/10/2024

Tafur es diverteix amb un tríptic insòlit

per Jordi Bordes

Laila Tafur és una artista radical. Que basteix els seus espectacles des de la duresa de la nuesa, si és necessari. Més que una metàfora a exposar-se, ara, té un punt de provocació. Ella indaga despreocupada en el so que es produeix que freguen dues petxines. Ella, gamberra, juga a mig tapar-se, evocant el pudor dels quadres de paisatges flamencs (com el de Persèfone, de l'inframón o, sobretot, El naixement de Venus de Botticelli). A diferència de treballs anteriors (Mol·leculari, Monstruo), ara exterioritza una mirada divertida sota un somriure murri, que eleva encara més quan s'adorna amb uns penjolls de llenceria eròtica. I encara, es calça unes espardenyes de set vetes per emular una escultura egípcia com si fos la deessa Anubis.

La segona part de Maja y bastarda, sense que res hagi indicat el canvi, exposa aquesta sensació de bruta, de vergonya, de pudor. Probablement, caldria donar alguna pauta per justificar el gir d'aquesta escena, més fugaç, però en la que sí que entra als inferns. Si Mucha Muchacha (Para 4 jinetes) van fer una delirant ficció amb l'Imagine de Lennon i Yoko Ono, ara és Tafur la que reconstrueix una història amagada. És un quadre, totalment teatral. Res més que una trama increïble d'un amor trencat per la impossibilitat de la llengua. Un divertit i insòlit sopar de duro que imagina una Whitney Houston que continua cantant en anglès I Will always love you, però amb un remarcat ritme flamenc.

Aquest nou solo és un despropòsit que pot deixar perplex la meitat del públic, i l'altra meitat rieure còmplice del seu desinhibit joc teatral. Ella manté, malgrat tot, la seva presència escènica imponent, sigui en el moviment o en la paraula. El seu vermell de vestuari casa amb aquest infern terrorífic de la segona part, o estirat com una sàtira mordaç en l'inici i final. El món obscur de Tafur no acaba de congeniar amb aquest altre, aparentment, molt més descarregat de la pesantor i amb el cos que, ara, és una eina per trencar tabúsi transcendència.