Las Mucha Muchacha són un exemple, descaradament femení de com reivindicar les arrels des del quadre més desfasat possible. Amb una potent mordacitat, amb una inesgotable energia, amb una reflexió i assaig que subjecta els textos en off, les imatges i les seves performances, en la que tothom acaba sent convidat a pujar a ballar. Documenten que fa 60 anys, un folklorista europeu escrivia que la cultura popular era menystinguda. I que desapareixeria. Per sort, sis dècades després, el seu presagi apocalíptic ha sortit de la crisi i s'ha allunyat del precipici. Més delirant va ser l'entrevista en directe a John Lennon perquè confirmés una mallorquina com a coautora d'Imagine. En fi, Lennon va morir el 1980, pels despistats.
Mucha Muchacha és d'aquells grups que ressonen molt per les xarxes socials, però que són complicades de veure a Catalunya. Encara. Ja se'ls va veure al FITT del 2021 amb la seva primera peça. Mucha Muchacha, que els va merèixer el premi al millor espectacle del cartell. Les quatre intèrprets (ara amb el tractament sonor de Los volubles) saben controlar el ritme i els canvis de format. Des del joc, des d'un relat que pot semblar càustic i còmic, però que manté una idea clara. Se sumen a treballs com Las huecas (Aquellas que no deben morir, Algo de amor, De l'amistat), José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, Concurso de malos talentos) o Conde de Torrefiel (que ja serien com una mena de cosins grans, que han anat obrint el camí al teatre que dissocia acció i paraula o text): La luz de un lago, La chica de la agencia de viatjes nos dijo...). Mucha Muchacha són d'un altre planeta.
La companyia parteix de la dansa i d'un teatre molt físic, però sap salpebrar-ho amb un audiovisual, aparentment tronats capturats del Google i posar-hi una fantasia inesgotable. Cal molt deliri a la sala d'assaig per imaginar una Catalina experta en cant redoblat per compondre el gran himne pacífic del duet Yoko Ono i John Lennon. La història sempre maltracta els més dèbils, sembla insinuar aquesta història que acaba amb una festa del tipus Atletes baixin de l'escenari dels Manel. Per cert, que el primer tema d'aquest disc és Ai, Yoko. Precisament. Una casualitat astral? O una causalitat forçada per les de Mucha Muchacha? El que consideri, ho pot donar per bo.
L'últim que apagui bé el tabac al cendrer que es cremaria la iurta si la flama encengués les catifes comprades de bolos per l'Orient...
