Hamlet s'interpreta a si mateix en l'intent desesperant de trobar sentit a la seva existència. No estem a l'època de Shakespeare..., s'interpreta a si mateix en el present, en el nostre present més immediat. De fet, Hamlet s'està interpretant a si mateix ara, davant nostre.
I en aquesta representació infinita, Hamlet (o qui l'interpreta) ja ha acabat amb totes les corts reials de Dinamarca, i amb tots els governs del món, i amb tots els sistemes econòmics, i amb totes les ideologies... I encara res té sentit.
Hamlet s'interpreta a si mateix, ara, davant nostre, i intenta lluitar contra l'última gran evidència... res té sentit, res ha tingut sentit, res tindrà sentit...
Mentrestant, la seva víctima, Ofèlia, troba una causa, un sentit, un propòsit... i es desempallega del seu rol de víctima i maleeix tot allò que l'ha oprimit. El món ha canviat... Ara la protagonista és Ofèlia.
Una proposta molt ben portada a escena. Vaig trobar del tot enginyosa la posada en escena, tant per l'escenografia com per l'espai sonor, dissenyat per fer sentir l'espectador al mig de l'escena. També per la dinàmica espacial que s'hi estableix, una habitació d'hotel, un espai tancat que representa la decadència, el cap de Hamlet atrapat en si mateix, en els seus bucles, inseguretats i fantasmes.
Un espai en el que Ofèlia es transforma en diversos caràcters femenins fins a la dona que abandona l'espai tancat i depriment de què Hamlet no pot, ni vol, ni sap sortir-ne. La porta d'entrada dels fanstasmes, i de sortida a la realitat.
Funciona el contrast buscat entre la solemnitat de la tragèdia i la decadència de l'espai, però aquesta solemnitat del text, transguedida momentàniament, així com el mateix Hamlet, també demana ser reformulada. Ens podem imaginar un Hamlet que parli normal?
Dit això, proposta del tot recomenable i oberta a la reflexió.