Hi ha vida a Mart? Això s’ha preguntat durant mil·lenis la humanitat. I
això es preguntava també David Bowie a l’estrofa final de la seva memorable
cançó “Life on Mars”. Però no us penseu pas: les imatges de desemparament,
avorriment existencial , estranyesa i
desconcert que ens presenta Bowie en el
seu tema, estan en el fons més a prop de la comèdia que ens ofereix la companya Dara del que pugui semblar. Tot i
que al Joan de l’obra, tant li fa si hi ha o no hi ha vida a Mart: la qüestió ,
és marxar cap allà quan abans millor. En aquest planeta blau , ell ja no hi té
res a fer. Difuminades per sempre més les seves esperances d’esdevenir campió
mundial del Tetris , i dissipada també sembla que definitivament la
possibilitat de fer realitat els seus somnis més romàntics, l’escapada cap el
planeta roig amb un bitllet d’anada sense tornada possible, sembla la millor de
les sortides. Ara, només resta superar les proves exigides pel “reality show”
que paga l’aventura marciana. I en el qual nosaltres, espectadors, ens veurem
immersos tot just entrar a aquest teatre Tantarantana que acull per segona
vegada un espectacle que ha estat molt ben rebut per part del públic per raons
comprensibles: aquest divertiment està confeccionat amb bon ritme i eixerides
interpretacions , es mou en una línia propera a la de “iMe”- l’anterior i molt reeixida proposta de
la companya- i es recolza en un text també ben eixerit.
Un text que , com us deia, també presenta el
seu rerafons un punt amarg, per molt que els somriures i les rialles ens puguin
distreure . Al cap i a la fi, aquesta no deixa de ser una altra història sobre
persones ( i no parlo solsament d’en Joan) que , arribada certa edat ( en el
seu cas, la trentena ) i assentades en una vida es diria que amb el guió del
futur ja ben tancat, se n’adonen de fins a quin punt la seva aparent solidesa
vital s’està allunyant de les seves il·lusions d’altres temps. I també, sobre
persones amb tantes ganes de creure que el seu projecte de vida funciona d’allò
més bé i tanta por al fracàs , que fins i tot són capaces de no voler veure com
de malament funcionen les coses per a la persones que comparteix la seva vida
amb elles. I aquest no deixa de ser tampoc un espectacle que es pregunta fins a
quin punt les esperances que fem en els canvis radicals, no s’acaben traduint
finalment en repeticions de les mateixes jugades emocionals.
Però tampoc cal donar-li masses voltes, que no
es tracta d’amargar-li la festa a ningú. L’espectacle de Dara, té un punt
d’arrencada excel·lent. I finalitza amb un epíleg decididament brillant. Crec
que a la seva part central, el divertiment cau en algunes repeticions no tan
ben resoltes, i que alguna de les proves definitives que ha de superar el
nostra aspirant a marcià, podrien donar força més suc del que donen. Però la
gresca plantejada amb intel·ligència està assegurada. I també el debat
posterior, si decidiu posar a prova la vostra parella , o posar-vos a prova a
vosaltres mateixos: potser el vostre objectiu no sigui arribar a Mart, però qui
sap si no ho deixaríeu tot a canvi d’un bon canvi vital; tothom té el seu Mart
particular!
