No és gens fàcil transportar un clàssic del
segle XVII al segle XXI. És perillosíssim. Jordi Galceran va dir una vegada que
té ganes de veure un Hamlet que no vagi vestit d’Armani. I jo també. Per això
les versions ‘contemporanitzades’ de Shakespeare, de Goldoni, de Molière... em
fan por. Doncs bé. He de reconèixer que aquestes apostes, quan es fan bé, fan
goig. Em va passar amb el Timó d’Atenes
de La Brutal i ara, amb el Misántropo
de Miguel del Arco.
L’escenografia és brillant metafòricament i
realistament parlant: tot transcorre en un carreró immund, a la sortida de
darrere de la discoteca on hi ha una festa de l’alta societat. No parlem de la
cort francesa del XVII. El poder, ara, es fa palès en reunions amb molta
hipocresia, amb molt alcohol i amb ratlletes de coca esnifades amb bitllets de
molts euros sobre targetes de crèdit (blacks,
of course...). Els jocs d’ombres, els sorolls de música que s’encén i
s’apaga quan s’obre la porta, les llum... Tots reforça una escena vibrant,
potent, embriagadora.
En aquest ambient sòrdid, fosc, trist, hi ha
el misantrop. Els altres, estan a dins. Entren i surten continuament. Gaudint i
fent contactes, amb les seves preocupacions i les seves intencions fastigoses,
amb la seva vestimenta i el seu posat rematadament ‘pijo’ i les seves maneres
grolleres (pixant als contenidors...). Ell es manté fidel a la veritat, a la
honestedat. A anys lluny de la realitat. Per això no hi ha de fer res, a dins.
La complicació vindrà per l’amor, per enamorar-se de la dona equivocada.
El text és superb. S’ha de mantenir l’estil de
Molière, evidentment, per molt que sigui massa per a uns personatges, els
(presumptes) amics de l’Alcestes, el misantrop, als qui no els pega parlar tan
bé. Però no falten referències a l’actualitat, des de les retallades a la
corrupció. Hi ha personatges que recorden a la mateixa Cospedal i juraria que a
dins, a la discoteca, hi és el Pequeño
Nicolás, encara que no surt en cap moment al carreró...
La batalla entre la honestedat i la
hipocresia, entre la fidelitat i l’enganyifa, entre la bondat i la maldat és
una lluita desequilibrada. Molts personatges contra un de sol, el misantrop.
Estem davant d’un dilema que ja cantava Serrat: “Nunca es triste la verdad, lo
que no tiene es remedio”. La veritat no té remei. El misantrop en pagarà les
conseqüències.
