Misántropo

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Israel Elejalde , Bárbara Lennie , José Luis Martínez , Miriam Montilla , Manuela Paso , Raúl Prieto , Cristóbal Suárez
Adaptació:
Miguel del Arco
Direcció:
Miguel del Arco
Escenografia:
Eduardo Moreno , Lorena Puerto (assistent)
Vestuari:
Ana López
So:
Sandra Vicente (Studio 340)
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Composició musical:
Arnau Vilà
Vídeo:
Joan Rodón, Emilio Valenzuela
Interpretació musical:
Arnau Vilà,
Coreografia:
Carlota Ferrer
Ajudantia de direcció:
Aitor Tejada , Daniel de Vicente (assistent de direcció)
Producció:
Kamikaze Producciones, Teatro Español de Madrid , Teatro Calderón de Valladolid, Jordi Buxó (produccióexecutiva)
Sinopsi:

L'any passat va ser un Ibsen, i ara és el torn de Molière. Miguel del Arco signa aquesta versió d'El misantrop, un clàssic que continua qüestionant-nos què és l'honestedat. Amb humor i a un ritme vertiginós.
 
L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Crítica: Misántropo

02/12/2014

El poder contra la veritat, una lluita desigual

per Toni Polo

No és gens fàcil transportar un clàssic del segle XVII al segle XXI. És perillosíssim. Jordi Galceran va dir una vegada que té ganes de veure un Hamlet que no vagi vestit d’Armani. I jo també. Per això les versions ‘contemporanitzades’ de Shakespeare, de Goldoni, de Molière... em fan por. Doncs bé. He de reconèixer que aquestes apostes, quan es fan bé, fan goig. Em va passar amb el Timó d’Atenes de La Brutal i ara, amb el Misántropo de Miguel del Arco.

L’escenografia és brillant metafòricament i realistament parlant: tot transcorre en un carreró immund, a la sortida de darrere de la discoteca on hi ha una festa de l’alta societat. No parlem de la cort francesa del XVII. El poder, ara, es fa palès en reunions amb molta hipocresia, amb molt alcohol i amb ratlletes de coca esnifades amb bitllets de molts euros sobre targetes de crèdit (blacks, of course...). Els jocs d’ombres, els sorolls de música que s’encén i s’apaga quan s’obre la porta, les llum... Tots reforça una escena vibrant, potent, embriagadora.

En aquest ambient sòrdid, fosc, trist, hi ha el misantrop. Els altres, estan a dins. Entren i surten continuament. Gaudint i fent contactes, amb les seves preocupacions i les seves intencions fastigoses, amb la seva vestimenta i el seu posat rematadament ‘pijo’ i les seves maneres grolleres (pixant als contenidors...). Ell es manté fidel a la veritat, a la honestedat. A anys lluny de la realitat. Per això no hi ha de fer res, a dins. La complicació vindrà per l’amor, per enamorar-se de la dona equivocada.

El text és superb. S’ha de mantenir l’estil de Molière, evidentment, per molt que sigui massa per a uns personatges, els (presumptes) amics de l’Alcestes, el misantrop, als qui no els pega parlar tan bé. Però no falten referències a l’actualitat, des de les retallades a la corrupció. Hi ha personatges que recorden a la mateixa Cospedal i juraria que a dins, a la discoteca, hi és el Pequeño Nicolás, encara que no surt en cap moment al carreró...

La batalla entre la honestedat i la hipocresia, entre la fidelitat i l’enganyifa, entre la bondat i la maldat és una lluita desequilibrada. Molts personatges contra un de sol, el misantrop. Estem davant d’un dilema que ja cantava Serrat: “Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”. La veritat no té remei. El misantrop en pagarà les conseqüències.


Trivial