Misántropo

informació obra



Intèrprets:
Israel Elejalde , Bárbara Lennie , José Luis Martínez , Miriam Montilla , Manuela Paso , Raúl Prieto , Cristóbal Suárez
Adaptació:
Miguel del Arco
Direcció:
Miguel del Arco
Escenografia:
Eduardo Moreno , Lorena Puerto (assistent)
Vestuari:
Ana López
So:
Sandra Vicente (Studio 340)
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Composició musical:
Arnau Vilà
Vídeo:
Joan Rodón, Emilio Valenzuela
Músics:
Arnau Vilà,
Coreografia:
Carlota Ferrer
Ajudant de direcció:
Aitor Tejada , Daniel de Vicente (assistent de direcció)
Producció:
Kamikaze Producciones, Teatro Español de Madrid , Teatro Calderón de Valladolid, Jordi Buxó (produccióexecutiva)
Sinopsi:

L'any passat va ser un Ibsen, i ara és el torn de Molière. Miguel del Arco signa aquesta versió d'El misantrop, un clàssic que continua qüestionant-nos què és l'honestedat. Amb humor i a un ritme vertiginós.
 
L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Crítica: Misántropo

26/11/2014

Una adaptació molt lliure i pretesament molt moderna de "El misàntrop" de Molière

per María José Ragué

Estem davant d’una adaptació molt lliure, jo diria que parteix d'uns personatges de Molière i d'un parell de situacions de “El Misàntrop”. Evidentment, hi ha un protagonista, Alceste, brillantment interpretat per Israel Elejalde, un home honest que vol dir la veritat i que menysprea la falsedat de la societat que l'envolta. Estima Celimena, una Bàrbara Lennie no massa convincent que se sent còmoda dins un món de disbauxa i festes, que l'estima però no vol deixar el "seu" món. Al seu entorn, un cantant que no sap cantar, un home de negocis, un parell d'amigues de la parella... i una reflexió d'Alcestes enmig d'un batibull de personatges frívols que estan de festa. Es la contraposició entre la superficialitat i el protagonista que vol fugir de tot això. És el contrast de la falsedat de tots els personatges i de l'autenticitat d'Alceste. 

El muntatge té  intensitat, té ritme... Però tot i això, una posada en escena que ens arriba com el gran èxit de Madrid, no aconsegueix seduir-nos. Calia que l'espai escènic fos tan miserable i lleig? Calia que el vestuari no afavorís ningú? Calia concentrar tant la problemàtica d'Alcestes en un enfrontament amb la resta de personatges? Calia insistir tant en la festa? 

Al final, dos cavallers, Alcestes i el cantant pretenen a Celimena i ella escull Alcestes, però el que no suportarà serà la idea d'anar-se'n del seu món, de refugiar-se lluny de tanta falsedat, i això sí, com Molière, farà que Alcestes es quedi sol. Miguel del Arco ha demostrat repetidament ser un grandíssim director, aquí també ho és però aquesta versió potser no calia que fos tan lliure. S’ha de ressaltar que ha estat un èxit a diferents llocs de l'Estat Espanyol, i era important que ens visités. Ja el vam aplaudir l'any passat amb una versió d’ “Un enemic del poble” d'Ibsen que repetirà aquesta temporada. Ens va agradar més que aquest Molière.

Trivial