Misántropo

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Israel Elejalde , Bárbara Lennie , José Luis Martínez , Miriam Montilla , Manuela Paso , Raúl Prieto , Cristóbal Suárez
Adaptació:
Miguel del Arco
Direcció:
Miguel del Arco
Escenografia:
Eduardo Moreno , Lorena Puerto (assistent)
Vestuari:
Ana López
So:
Sandra Vicente (Studio 340)
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Composició musical:
Arnau Vilà
Vídeo:
Joan Rodón, Emilio Valenzuela
Interpretació musical:
Arnau Vilà,
Coreografia:
Carlota Ferrer
Ajudantia de direcció:
Aitor Tejada , Daniel de Vicente (assistent de direcció)
Producció:
Kamikaze Producciones, Teatro Español de Madrid , Teatro Calderón de Valladolid, Jordi Buxó (produccióexecutiva)
Sinopsi:

L'any passat va ser un Ibsen, i ara és el torn de Molière. Miguel del Arco signa aquesta versió d'El misantrop, un clàssic que continua qüestionant-nos què és l'honestedat. Amb humor i a un ritme vertiginós.
 
L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Crítica: Misántropo

26/11/2014

Miguel del Arco ha jugat amb la capacitat de no perdre la intensitat de fons de l'obra amb la intenció de fer-la clara

per Andreu Sotorra

De la residència parisenca de la cobejada Celimena n'ha quedat el carreró del darrere d'una discoteca o sala de festes on fins i tot les canonades es rebenten carregades d'aigües residuals, els contenidors d'escombraries fan pudor i un evident ventilador industrial escampa la porqueria de dins cap a fora.

De l'acció de l'original que transcorre durant un dia se salta a unes hores de nit i matinada de la festa que ha reunit presumptes VIP's de la societat. Els principals personatges de Molière s'hi mantenen i, malgrat la contemporaneïtat de la versió ultralliure de Miguel del Arco, hi són amb els noms de fonts originals, per no perdre'n l'essència. Hi trobem, doncs, Alcestes, Celimena, Cilitandro, Elianta, Arsinoé, Filinto i Oronte. Només s'ha prescindit, perquè no hi fan falta, dels criats, els nobles i els guardians... tot i que, posats a fer, a un li hauria agradat veure, almenys, un porter de discoteca d'estil goril·la, per acabar de fer el ple.

L'espectador haurà entès que si parlem d'una discoteca, el clàssic de Molière ha estat capgirat de dalt a baix i la visió del 1666 de l'autor requereix una actualització radical de costums. El capgirament de Miguel del Arco és tan agosarat que només pot ser atrevit i descarat com és. I a partir d'aquí, el discurs de Jean-Baptiste Poquelin (Molière) rejoveneix i es converteix en una denúncia dels usos i costums de la societat del segle XXI, dominada per la banalitat i l'aparença carregades de mentida mentre deixa de banda la reflexió i la presumpta veritat.

I és aquí on Alcestes (un Israel Elejalde, dramàtic i potent, tant en l'humor crític com en la gelosia) s'alça com el protagonista i misantrop que és, rebutjant tothom qui l'envolta i l'embolcall en el qual viu fins a l'extrem que el director Miguel del Arco li fa fer un mutis per la porta de la platea, com si els esfínters l'apretessin. Només li faltaria, per ser més descarat, que dediqués una solemne botifarra als humils espectadors. (...)

Trivial