Misántropo

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Israel Elejalde , Bárbara Lennie , José Luis Martínez , Miriam Montilla , Manuela Paso , Raúl Prieto , Cristóbal Suárez
Adaptació:
Miguel del Arco
Direcció:
Miguel del Arco
Escenografia:
Eduardo Moreno , Lorena Puerto (assistent)
Vestuari:
Ana López
So:
Sandra Vicente (Studio 340)
Il·luminació:
Juanjo Llorens
Composició musical:
Arnau Vilà
Vídeo:
Joan Rodón, Emilio Valenzuela
Interpretació musical:
Arnau Vilà,
Coreografia:
Carlota Ferrer
Ajudantia de direcció:
Aitor Tejada , Daniel de Vicente (assistent de direcció)
Producció:
Kamikaze Producciones, Teatro Español de Madrid , Teatro Calderón de Valladolid, Jordi Buxó (produccióexecutiva)
Sinopsi:

L'any passat va ser un Ibsen, i ara és el torn de Molière. Miguel del Arco signa aquesta versió d'El misantrop, un clàssic que continua qüestionant-nos què és l'honestedat. Amb humor i a un ritme vertiginós.
 
L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Crítica: Misántropo

06/12/2014

Yo también soy Misántropo, a veces Alcestres, a veces Celimena

per Elisa Díez

Ingeniería perfecta la que se ve, se siente y se escucha en la Sala Puigserver del Lliure de Montjuïc. Habituados como estamos en ver los clásicos, una y otra vez hasta la saciedad, se agradece ver la misma historia en esencia pero desde un punto de vista diferente, visceral e incluso para aquellos que no hayan visto o leído el original puedan alejarse y acercarse a un mundo donde todo no estaba escrito.

Kamikaze Producciones nos dejó muy claro tras La Función por hacer que las historias pueden ser contadas de muchas maneras. Siempre he pensado que tal y como actualmente se nos enseñan los clásicos o los amamos o los odiaremos de por vida. Necesitamos más educadores en lo clásico, como Miguel del Arco, para no alejarnos de ese punto donde no hay retorno.

Dejamos el verso para introducirnos en el lenguaje moderno, no sólo a la hora de hablar sino también en todo el desarrollo de la dramaturgia y su puesta en escena. Es teatro, pero el uso de recursos cinematográficos están tan bien utilizados que te olvidas si hay pantalla o no. Precisión milimétrica, a pesar de las continuas entradas y salidas. Naturalidad máxima, es ficción pero yo también soy Misántropo, a veces Alcestres, a veces Celimena. (...)


Trivial