La companyia XY ho ha tornat a fer. Amb Möbius, han demostrat una inesgotable necessitat de joc, de vol compartit, d'investigació fèrtil. Portors i àgils es mouen com enduts pel vent, com un estol d'ocells a primera hora del matí. No ho fan amb l'ànsia de caçar mosquits, de supervivència, si no pel plaer del joc, de descobrir-se nous equilibris. Amb un somriure constant. És una massa que pendula, com la coreografia teatral de Declan Donellan (Mesura per mesura), com el ball ingràvid de Roser López Espinosa (Trama, Lowland) o d'Àngels Margarit (Origami, Back àbac) sense una raó dramatúrgica; només el desig del joc i de l'alçada.
Una vintena d'acròbates composen aquest muntatge que, sobretot en la seva arrencada, respon al repte de la companyia: que les acrobàcies es facin sense aturar-se, amb els portors pràcticament en moviment. Aquest joc s'atura per necessitat dels artistes i també per exigència de ritme. L'aturada permet trobar el matís en els exercicis menys corals, de major exigència tècnica, però sempre fets des de les ganes de sorprendre. Les torres de tres o de quatre persones es desfan de manera variada, amb les caigudes voluntàries o amb les torres desmuntant-se com si es desfessin amb l'escalfor del sol (com les ales d'Ícar fets amb plomes i cera per escapar del laberint del minotaure). Dimarts, si alguna figura no va aconseguir el més difícil (encara es ressenteixen de l'aturada pel confinament, dien en la roda de premsa anterior) el públic els hi agraeix igualment. Perquè atrapa la seva bellesa des de la simplicitat d'un vestuari que va del negre merla als blancs i terrossos (de pardals i coloms) per acabar novament amb el negre oreneta.
Si el 2015 ja van meravellar tothom amb Il n'est pas encore minuit, ara potser l'emoció queda més esmorteïda per aquest moviment i música absorbent, com hipnòtica. Com tots els bons espectacles de circ venen ganes d'integrar-se en algunes de les figures, de rodolar pel ciclorama blanc, deixar-se projectar perquè et recullin uns altres braços uns mestres enllà. O abraçar l'arribada de l'àgil que es llença amb la confiança d'una recepció segura i confortable. No hi ha dolor, ni pena, ni angoixa. Tot és aire i tot és possible. A la velocitat i l'alçada de les seves figures se li suma la sorpresa, el canvi acrobàtic. Exercicis que són resultat de moltes hores d'assaig i encara més de ganes de joc. La companyia té 15 anys, respira aquella joventut del qui es creu immortal. Si manté l'autenticitat i el gaudi hi haurà generacions d'acròbates per a renovar la vida i l'aire als d'XY.
