Mots de ritual per a Electra

informació obra



Intèrprets:
Dafnis Balduf, Àngels Bassas, Carme Callol, Josep Costa, Quimet Pla, Carme Sansa
Ajudant de direcció:
Cristina Raventós
Vestuari:
Marta Rafa
So:
Lucas Ariel Vallejo
Caracterització:
Àngels Salinas
Escenografia:
Bibiana Puigdefàbregas
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vídeo:
Xavier Manich
Autor:
Narcís Comadira, Joan-Andreu Vallvé
Direcció:
Xavier Albertí
Sinopsi:

L’exili va escindir la cultura catalana durant el primer franquisme entre aquells que van marxar del país per respirar aires de major llibertat i aquells que s’hi van quedar per viure sovint en un exili interior. Palau i Fabre, que viuria tots dos exilis abans de tornar-se a instal·lar definitivament a Catalunya l’any 1962, va dedicar Mots de ritual per a Electra a l’ineludible amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes —la resistent interior i l’exiliat— per tal de fer front amb la contundència necessària a la tirania que s’havia instal·lat a la pàtria.

Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare, disfressat amb una personalitat fingida. Allà es trobarà amb la seva germana Electra, que també camuflarà la seva identitat, i entre tots dos es consumarà una relació incestuosa que donarà un impuls definitiu a l’acompliment de la venjança. Aquesta reescriptura del mite clàssic és un crit d’alerta de gran lucidesa davant la necessitat de reconciliar una cultura escindida pels exilis, abans de proposar la construcció d’un projecte comú.

Una peça fonamental per entendre la profunda reflexió que fa Palau i Fabre sobre la funció que encara pot tenir la tragèdia en la cultura contemporània com a espai crític excepcional.

No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.

(Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra)

Crítica: Mots de ritual per a Electra

14/05/2015

Malgrat la potència del text de Palau i Fabre i els bons intèrprets, un muntatge irregular i mancat de passió

per Ramon Oliver

Cert: la força poètica, la sensualitat transgressora i el simbolisme polític, continuen ben vius a les paraules escrites per Palau i Fabre. Però també és cert que, per contra, costa una mica reconèixer aquesta força, sentir l’apassionament d’aquesta sensualitat i entendre amb ulls actuals aquest simbolisme, en el distant espectacle que Jordi Coca ha dirigit a partir de tan singular text. Coca ha construït un muntatge que, ja per començar, s’inicia amb unes imatges videogràfiques de confós significat, i amb una intervenció enregistrada de Josep Costa que ,lluny de crear un vincle amb l’espectador, el situa encara més lluny del que és a punt de veure. Desaprofita una mica la complicitat que es podria crear entre aquests dos excel·lents intèrprets que són Dafnis Balduz i Àngels Bassas, desaprofitant també de pas aquella química d’alta tensió sexual que proposa Palau i Fabre, i que tan present és a la seva obra. Se les ha de veure amb una Clitemnestra (Carme Callol) que, més enllà de la brevetat de la seva intervenció, té dificultats per transmetre’ns la complexa ambivalència de la reina regicida  ( d’altra banda, tampoc resulta fàcil veure a l’escenari aquella mena de cansament amb un punt de fàstic que , segons l’autor, s’ha establert ja entre l’assassina i el seu amant) . I deixa escapar la possibilitat de fer visible la gran metàfora d’una obra que volia visualitzar en el tens diàleg ple alhora de seducció i de rebuig que s’estableix entre Electra i Orestes, el no menys complexa diàleg entre l’oposició externa al franquisme i la resistència interior propi del moment en el qual l’obra va ser escrita. Em temo que, malgrat la qualitat formal de la proposta i la magnífica intervenció de Carme Sansa, aquest rerafons del text, passa  un xic massa desaparcebut al llarg del muntatge. 


Trivial