"Mots de ritual per a Electra" és un text profund, poètic i visceral de Josep Palau i Fabre (1917-2008), la temàtica, personatges i sensacions del qual envolta l’autor, ésser apassionat que ha viscut l’exili, gran poeta que connecta el mite amb les seves vivències i la seva relació amb el nostre país en l’època en què fou escrit. I quan es parla de Palau i Fabre cal fer-ho també d’un erotisme vital que amara tota la seva obra. "Mots de ritual per a Electra" és del 1958, poc abans que l’autor tornés de l’exili al 1962. La lluita interior sembla impulsar la seva actitud de resistència política i tota aquesta amalgama d’experiències i sentiments –la difícil reconciliació després d’una guerra- traspua en aquest espectacle estrenat al TNC sota la direcció de Jordi Coca.
En aquest muntatge, Orestes (Dafnis Balfuz) encarna l’exilio i Electra( Angels Bassas) la resistència. Tot confluirà en una sexualitat desbordada que se saltarà les barreres fins desembocar en l’inevitable final tràgic. Però els seus actes no provenen del destí com a la tragèdia clàssica, sinó que seran ells mateixos qui s’abocaran a una tragèdia sense remei, però humana.
"Mots de ritual per a Electra" és un ritual en el qual el component tràgic només assumeix una particular forma de passió en la qual la llibertat resideix en un amor que s’uneix al crim. Segons el propi autor és la sublimació d’un acte no realitzat. I el crim seria aquesta sublimació. La sang de Clitemnestra (Carme Callol) i Egiste (Quimet Pla) s’uneix al vestit de núvia d’Electra i al seu amor per Orestes.
En quatre parts, les dues primeres mostren l’essència de la vida d’Electra i Orestes. "Esperar, desesperar" és el leitmotiv d’Electra, mentre que el d’Orestes és "impacient paciència, impaciència pacient". Electra és el símbol de la resistència; juntament amb Orestes redimiran el país amb el seu crim apassionat. La tercera part és un llarg diàleg entre Electra i Orestes on tots dos es defineixen com a personatges. Aviat tot es converteix en meditació sobre l’amor i la sexualitat.
Electra sap que el món no entendrà la seva acció. Només vol estimar Orestes. L’erotisme sempre pot amb tot en Palau i Fabre i aquí, ni tan sols l’incest es presenta com una barrera. Per tant la motivació a l’obra no són els crims, sinó la trobada i el desig de dues persones, la seva unió.
Jordi Coca ens ha apropat a les escenes d’amor convertit en sexualitat, i també a la del crim cosa que no crec que sigui positiu per a la comprensió i gaudi d’aquest text teatral. En canvi, ha clarificat la situació inicial, oferint-nos la filmació a través d’un personatge (Josep Costa) que ens explica la història dels Àtrides i ens situa en el moment de l’acció. Uns audiovisuals ( Xavier Manich) que reapareixen per ambientar-nos adequadament en altres situacions i moments de la tragèdia. Tots els actors i actrius estan bé i el final que ens ofereix Jordi Coca, diferent al de l’obra original, és espectacular gràcies a l’aparició profètica d’Erínia, esplèndida Carme Sansa.
Per què només fins el 17 de maig?
