Moustache, The Rhythm Musical

Musical

informació obra


Coreografia:
Sharon Lavi, Júlia Ortínez
Companyia:
Companyia de claqué Coco Comin
Direcció Musical:
Xavier Mestres
Intèrprets:
Companyia de claqué Coco Comin
Escenografia:
Paco Azorí­n
Producció:
Coco Comin
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


Moustache, The Rhythm Musical narra una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, que sintetitza en clau d’humor els personatges, els costums, les tradicions i els sentiments de la societat britànica de l’època, convidant a l’espectador a viatjar en l’espai i el temps per llocs coneguts i paratges exòtics, i gaudir com a públic privilegiat de les històries que es representen sobre l’escenari d’un divertit i atrevit music hall.

Amb una posada escena espectacular, un ritme trepidant, una història apassionant i molt d’humor Moustache és el musical revelació de la temporada. Un espectacle apte per a tots els públics, que compta amb un elenc de 4 actors-cantants, 6 músics en directe i un cos de ball compost per 11 ballarins de la Companyia de Claqué Coco Comin.
Un musical que et sorprendrà!

Crítica: Moustache, The Rhythm Musical

18/12/2016

Amb les puntes del bigoti ben rinxolades

per Andreu Sotorra

«Moustache» recorre tres decades daurades del music-hall: els anys 1910, 1920 i 1930. La directora i coreògrafa catalana Coco Comín, que té en la seva llarga trajectòria haver treballat en els equips de musicals com «Germans de sang», «Chicago», «Fama» o «Grease», fins a una trentena de produccions, ha creat aquesta vegada de pròpia mà el guió i les lletres d'una història que ha ambientat a Londres i que ben bé podria ser la targeta de presentació d'un d'aquests clubs anglesos que s'inspiren en el «handlebar moustache», aquests bigotis amb les puntes rinxolades enlaire que fan tant de joc amb els bombins.

Una història, a més, de teatre dins el teatre, amb altres petites històries de bastidors dins de la trama, que, disfressada del glamur del music hall amaga una altra història tràgica que manté un encertat equilibri entre el divertiment i la reflexió sobre el pas del temps, la precarietat de l'ofici teatral, la cara oculta del pallasso i la frustració del còmic que porta Shakespeare al cor.

Cal advertir d'entrada als espectadors reticents al musical que «Moustache» és un espectacle que no estalvia recursos, que està a l'alçada de les grans produccions, amb un equip abocat al cent per cent en el seu paper col·lectiu, i que té una posada en escena tan espectacular com brillant, a més de la banda en directe, que dirigeix Xavier Mestres —músic, actor, compositor i col·laborador de fa més de vint anys de l'Escola Coco Comín i vinculat a espectacles recents del Teatre Lliure com per exemple «In memoriam, la quinta del biberó» o «Les noces de Figaro»— amb una orquestra de cinc músics més, tots veterans, i que fan que la trentena llarga de peces de «Moustache» —espectacle estrenat en castellà— mantingui una potència que no defalleix i sigui un excel·lent regal per a loïda de l'espectador. (...)

Entre els intèrprets, cal remarcar el que es pot considerar el protagonista tràgic de tota la història, el Pequeño Max, a càrrec de Sergio Franco, ànima del Moustache Music Hall, que diu que és al Drury Lane Street, en un extrem del Covent Garden londinenc, i que comença oferint espectacles per a la gent treballadora, però només per a senyors amb bigoti, i que acaba rebent la visita i l'adoració del rei Eduard VII i Jordi V. Però allò que és una alenada de fama i moda per al local es converteix en una llosa per al Pequeño Max, empresonat en el seu encasellament de còmic, del qual vol fugir.

I és en aquest apartat de la història quan el musical compta amb una col·laboració de luxe, una única escena, amb l'actriu Muntsa Rius —el seu nom va lligat sempre al musical dels últims anys— en el paper de Constance Collins, una actriu anglesa amb qui el còmic Pequeño Max vol fer el seu Shakespeare que l'ha d'alliberar de l'etiqueta que li han penjat de bufó del regne. Muntsa Rius hi interpreta una de les peces solistes amb la seva reconeguda qualitat musical. (...)

Hi ha una bona conjunció de tot l'equip, que respira energia, ganes i molt bon ofici, que es veu a més embolcallada d'una escenografia espectacular i canviant d'ambients, creació de Paco Azorín i Carlos Pujol, que s'adapta molt bé a la trama i que fa un flaixbac des de l'any 1930 —final del Moustache Music Hall a causa d'un incendi i que recorda la ferradura esquelètica del Gran Teatre del Liceu després de l'incendi del 31 de gener del 1994— tirant enrere cap als anys 1920 i 1910 per esbrinar qui, com i per què es va produir la tragèdia, per tornar novament al 1930 amb el desenllaç de la història i la incògnita que es manté durant tota la trama. (...)