Després de vint anys, en aquest 2014 d’aniversari, els sis creadors de La Fura dels Baus tornen a inventar conjuntament un espectacle revolucionari. Benvinguts a una experiència de futur pensada perquè pugueu jutjar el present des d’una perspectiva nova.
A partir de l’evocació de la població assetjada, La Fura ens proposa M.U.R.S., un experiment ciutadà, un espectacle instal·lació on el públic podrà interactuar lliurement només seguint criteris d’intel·ligència i eficiència. M.U.R.S. vol ser el primer smartshow de la història, un repte col·lectiu que instal·larà l’espectador en la vivència d’un món en què les premisses que hauran de governar les ciutats del futur seran explotades fins a les darreres conseqüències. Fins on serem lliures i capaços de dirigir i comprendre la nostra pròpia vida? Podrem distingir la veritat de la mentida? Podrem o sabrem revoltar-nos i sortir de tots els setges (comunicatius, tecnològics, polítics…) als quals potser ens veurem sotmesos?
Assessorats per dos prestigiosos centres universitaris, el departament d’Open Systems de la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili, els components de La Fura dels Baus han treballat uns mesos al Futurelab de l’Institut Ars Electronica de Linz (Àustria) i al Massachusetts Institute of Technology (MIT) per tal de desenvolupar els fonaments de l’smartshow amb què s’ha construït M.U.R.S.
(*) Per gaudir al màxim d'aquest espectacle, es recomanarà als espectadors que tinguin un smartphone que es descarreguin una app específica.
M.U.R.S. no funciona porque la tecnología sea imperfecta y casi nunca obedezca al 100x100 al mandato del arte. Tampoco no funciona porque el espectáculo fragmente al público en una dramaturgia fragmentada en cuatro espacios estancos (o casi). M.U.R.S. no funciona porque su identidad dramática es muy delgada, como lamentable heredera de un anterior fracaso de La Fura: Imperium, con la que comparte muchas intenciones y la misma incapacidad de transformar ideas en teatro. No funciona porque el espectáculo no crea en ningún momento una mínima tensión y la mayoría del público –mientras se entretiene con el móvil– se toma el montaje como una atracción de feria. Incluso las autocitas –como la destrucción del coche– se recuperan en una versión muy light. Buscaban el caos y este, como el colesterol, sólo es del malo, del que no forma parte de la denuncia sino sólo de la propia inconsistencia de la propuesta. No hay nada nuevo ni rompedor en este circuito, hasta Roger Bernat ha ido mucho más lejos en la interacción con las nuevas tecnologías y en la participación y rol del público. La Fura, en realidad, se han convertido en unos clásicos, en un eco debilitado y asimilado de su lenguaje original.