“La sang de la meva iaia patrocina espectacles al Liceu”. Aquesta tan ben trobada frase que t’obra de cop un munt de suggestives possibilitats és la primera que ens escriu Eu Manzanares al text de presentació del programa de mà d’una obra teatral plantejada des de la perspectiva de l’autoficció més ficcionada. És a dir: d’aquella autoficció en la qual la persona que escriu , que s’inclou a ella mateixa com a personatge, i que parteix de fets i altres personatges reals de la seva existència, li obra alhora la porta a la fantasia més arrauxada. Una fantasia que, en aquest cas , inclou la irrupció d’aquests superherois i aquestes superheroines que no ´se com s’ho fan ( deu ser cosa dels superpoders que acumulen), però troben sempre la forma d’aparèixer allà on menys te’ls esperes. I tinc que reconèixer que la seva presència em satura una mica. Però tornem al programa de mà, perquè en ell Eu ens ofereix un breu però contundent i desolador resum del recorregut que segueix la sang de la iaia per acabar patrocinant espectacles del Liceu, després d’haver omplert en diverses ocasions aquell cistell de la compra que , sense ficar-hi sang de per mig, hagués continuat ben buit. Fent una metàfora gairebé vampirica , podríem dir que aquella sang va alimentar la família. I que, alhora, va contribuir a alimentar també el creixent poder econòmic i industrial dels seus receptors, convertits també amb el temps en benefactors que contribuïen amb les seves donacions a alimentar el nostre gran coliseu operístic. El mateix que , molts anys després d’aquelles anys 50 en els quals la iaia es deixava perforar les benes a una casa-laboratori de la zona alta de Barcelona , va renéixer de les cendres d’un incendi amb l’estrena d’un sumptuós muntatge de l’òpera “Turandot” dirigit per Núria Espert. Encara que el nom de l’Espert no sigui esmentat mai al text, és ben sabut que aquell espectacle que el Liceu reposarà la propera temporada va provocar intenses polèmiques, perquè l’Espert va decidir canviar l’habitual final aparentment feliç amb el qual acostumava a presentar-se l’obra , i conduir la princesa Turandot cap el suïcidi. I aquest canvi té també el seu moment de protagonisme al text de Manzanares, quan els familiars personatges de la seva obra es posen a elucubrar sobre quin hagués estat el destí final que Puccini li hagués reservat a la seva princesa, cas d’haver pogut finalitzar la seva inacabada òpera pòstuma`. El cas és , també anys després d’aquella estrena, Manzanares es va trobar cara a cara pel carrer amb un cartell que anunciava el retorn de “Turandot” al Liceu. Un cartell d’un roig tan encès com la sang dels pretendents que Turandot fa executar . I com una sang porta cap a l’altra, la sang del cartell va portar Manzanares cap a la sang de la iaia. La sang de la precarietat que travessa diverses generacions. La sang d’un cartell que “va mutar a vermell passió, vermell ràbia”.
I d’aquella passió i d’aquella ràbia , en va acabar sortint una peça escènica que en té quelcom d’homenatge al sacrifici i el patiment d’aquelles dones anònimes representades aquí pels no tan anònims alter ego de la iaia i la mare. Que vol deixar clara alhora la indignació que segueix provocant o que hauria de provocar aquest anonimat. Que vol servir com a recordatori de les humiliacions, la gana, les explotacions laborals tenyides sovint de paternalisme/maternalisme classista i sectari i el constant maltractament a nivell laboral i a nivell humà patit per aquelles dones. Que ja de pas, vol evidenciar de quina forma moltes dones d’ara mateix poden identificar-se amb aquell patiment, perquè més o menys ve a ser el mateix que segueixen experimentant avui en dia. Que , per no posar-se excessivament dramàtica, vol també fer comèdia sobre tot plegat, guarnir-la amb uns tocs de costumisme , trencar el costumisme amb una bona ració de fantasia superheroica, i entrar en els terrenys de la teatral metateatralitat , tot deixant anar unes quantes indirectes ben directes sobre allò que cal o no cal programar a un teatre , i sobre els constructes mentals , ideològics /o econòmics de les persones encarregades de la programació. I diria que , amb tants camins oberts, Eu Manzanares acaba perdent una mica l’orientació , i deixa massa de banda els estimulants senderis que presenta el punt de partida inicial de la seva obra, per perdre’s tot agafant sovint direccions que malbaraten aquestes possibilitats.
D’entrada, Manzanares l’encerta a l’hora de visualitzar la connexió entre la sang i el Gran Teatre, situant a l’espai escènic dos grans cortinatges que evoquen amb la seva vermellor els vermells telons propis dels grans temples operístics. I ubicant entre ells un còmode seient que en té també quelcom de butaca teatral : la butaca seguda en la qual, la iaia encarnada en Queralt Casasayas escoltarà per primer cop les excelses notes de “Turandot” i començarà a conèixer la historia de la princesa explicada per Pep Blasco, mentre ella ofereix en sacrifici la seva pròpia sang, i la infermera Júlia Truyol introdueix els primers apunt de comicitat de la representació. Després , la conversa entre l’alter ego de Manzanares en mans de Tai Fati i la mare ficada sota la pell d’Anna Barrachina, introdueix amb encert el diàleg intergeneracional en el qual es fan evidents també els abismes que separen mare i filla a l’hora de reconèixer la disfressa amb la qual s’acostuma a presentar l’explotació laboral que adquireix sovint també dimensions d’explotació anímica. I tot i que l’autora força potser una mica ja les posicions que es fan visibles al llarg d’aquest diàleg, l’obra segueix mantenint aquí el bon nivell del tram inicial. Però tot plegat comença a perdre el rumb amb l’arribada dels un punt despistats personatges superheroics amb quelcom d’aprenents de delinqüents , i amb quelcom també d’activistes amb ganes de ficar forçades cullerades d’humor que ens porten a perdre de vista durant massa estona i de manera massa contundent aquelles persones que fins aquell moment, havien capturat la nostra atenció. A partir d’aquí, el text de Manzanares es lliura tot sovint a l’obvietat. Tira mà de la caricatura fàcil quan es tracta de retratar “el dolents” de la història , capaços també de transmetre la seva dolenteria de generació en generació. I no es talla ni un pel, a l’hora de recórrer a aquell fàcil humor escatològic de dona de fer feines que, en realitat, no deixa de ser també al mateix temps una latent i involuntària caricatura tòpica de la dona de fer feines amb ganes de deixar clar la pudor que deixen anar els lavabos dels homes. Manzanares disposa d’un excel·lent equip interpretatiu en el qual destaquen de forma especial la mare Barrachina i la iaia Casasayas. Però , entre tanta broma superheroica , tanta neteja de lavabos i tanta visita als despatxos on es decideix la mena d’obres teatrals que han o no han de ser programades, deixa un xic massa orfes aquesta mare i (especialment) aquesta iaia que haurien de ser al centre del focus, i que sovint resten al seu marge.
