Nessun Dorma

informació obra



Dramatúrgia:
Eu Manzanares
Intèrprets:
Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Tai Fati, Pep Ferrer, Júlia Truyol
Escenografia:
Laura Clos (Closca)
Ajudantia de direcció:
Denise Duncan
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
Vestuari:
Zaida Crespo
Il·luminació:
Ganecha Gil
So:
Guillem Rodríguez
Sinopsi:

Anys cinquanta. Una dona d’un barri humil de la perifèria de Barcelona surt de casa amb un cistell. Després d’un parell d’hores de camí, entra a uns laboratoris a la ‘zona alta’ de la ciutat, on escoltarà música clàssica i àries operístiques mentre fa la seva ‘donació voluntària’. Hores més tard, a casa, saltaran d’alegria en veure-la arribar amb el cistell ple de menjar. De les ferides als braços, no en parlaran. I així, aniran creixent i vivint en la precarietat, però amb gratitud per tenir un plat a taula.

Tot comença amb aquesta anècdota real de la família de l’autora. Aquesta és una història sobre una dramaturga entestada a parlar de les misèries familiars, filla d’una dona de la neteja precària i neta d’una dona que va mastegar la misèria. En definitiva, aquesta història planteja si una obra de teatre pot ajudar a saldar un deute. Personal i social, alhora. Perquè la venjança pot ser una llicència poètica.

Eu Manzanares és l’autora resident de la Sala Beckett la temporada 22-23


Crítica: Nessun Dorma

07/07/2023

Tinc tanta sang que a les cinc tinc son

per Andreu Sotorra

“Que no dormi ningú”, diu l'ària de «Turandot» coneguda com a «Nessun dorma», de Giacomo Puccini, que la dramaturga resident aquesta temporada de la Sala Beckett, Eu Manzanares (Barcelona, 1985), ha adoptat per retre un homenatge a la seva àvia i, de retruc, també a la seva mare, dues dones de classe obrera que van patir les conseqüències d'una postguerra, la primera, i les d'un presumpte benestar social, la segona.

És la tercera obra de la programació del Grec'23 que, ja sigui intencionadament o per atzar, parla de les progenitores dels seus autors: la d'Alexander Zeldi, «The confessions»; la de Sergi Belbel i Emma Vilarasau, «Lali Symon»; i la d'Eu Manzanares que, a més, es mou també, com la de la Vilarasau, en el triangle familiar d'àvia, mare i néta.

La història de l'àvia d'Eu Manzanares és de les que glaça la sang, mal m'està el dir-ho perquè és de sang del que parla. De les donacions que moltes persones humils de la postguerra espanyola feien de la seva sang a canvi d'un cistell de queviures. L'àvia d'Eu Manzanares feia un llarg recorregut des de Santa Coloma de Gramenet fins a la part alta de Barcelona on en uns laboratoris clínics feien les extraccions.

A Eu Manzanares, se li dispara molts anys després la guspira quan veu entre els patrocinadors del Gran Teatre del Liceu el nom de la farmacèutica —el nom de la qual no és cap secret perquè consta en els crèdits del teatre i es diu Grífols— a la qual anava la seva àvia. I d'aquí ve que relacioni aquella pràctica del tot reprovable avui —i també aleshores— amb el món de l'òpera i les elits que hi donen suport.

¿Quantes violacions flagrants de la dignitat humana es descobriran encara després de més de mig segle d'haver ocorregut? ¿Com es pot parlar teatralment d'aquest cas sense fer-hi mala sang, i tornem-hi amb l'element que en el fons és el protagonista subtil de «Nessun dorma»?

Eu Manzanares troba la clau fent teatre dins el teatre. Posant com a alter ego seu una dramaturga que precisament es debat entre la trama i el desenllaç de la història. I a partir d'aquí, el caràcter social de l'obra agafa tot el protagonisme, ja sigui amb les escenes que representen les anades de l'àvia als laboratoris clínics o, en un segon pla, les discussions que la néta té amb la seva mare sobre la seva submissió a les presumptes amabilitats de les senyores de les cases a les quals ha dedicat hores i hores de dona de fer feines sense cap condició laboral.

De la necessitat vital de l'àvia per alimentar la família, gràcies als cistells de queviures a canvi de la sang, es passa a la conformitat de la filla instal·lada còmodament en la seva classe de dona de fer feines però que li permet pagar els estudis de la néta dedicada al teatre i que és la que es rebel·la, des de la seva generació, tan necessitada i tan precària com les dues anteriors, però menys conformista que elles dues.

Eu Manzanares fa un equilibri entre la denúncia social i la comèdia, un registre que esclata a mitja representació amb un grup de tres activistes disfressats de superherois de plastilina que es debaten entre fer justícia o venjar-se de la classe que els té amb l'aigua al coll. Uns superherois que, de fet, tenen una relació amb les escenes anteriors de la mare de la dramaturga de ficció i la recollida de les figuretes que cadenes com McDonald's regalen als seus clients per acontentar les criatures.

No expliquem res més que desveli les sorpreses del muntatge perquè la sensibilitat de la denúncia social i la fantasia teatral que proposa l'alter ego de l'autora està prou ben lligada amb un guió manifestament atractiu que manté l'expectació dels espectadors durant l'hora i tres quarts de l'obra. «Turandot» hi és present sempre, en les escenes de la donació de sang i les escenes de fantasia teatral. I el desenllaç de l'obra no està per bromes. Riu-te'n tu de la bomba del Liceu del 1893 comparat amb el que passa a «Nessun dorma»!

Eu Manzanres ha tingut l'oportunitat de comptar amb un repartiment que arrodoneix la seva proposta amb el llistó ben alt. Hi marca el pas amb la seva caracterització múrria i humorística la mare de la dramaturga, interpretada per l'actriu Anna Barrachina; hi posa el to de la humiliació de postguerra, gairebé sense paraules però amb l'expressió evident de la situació que pateix, l'àvia, l'actriu Queralt Casasayas, sempre a l'alça; puja el to de la protesta la neta, l'actriu Tai Fati, enèrgica i de paraula clara; i s'hi llueix una vegada més la infermera dels laboratoris clínics, que fa doblet amb una productora de teatre, l'actriu Júlia Truyol, camaleònica en tots els papers que se li encomanen; a més de les intervencions espaterrants de l'actor Pepo Blasco (que ha assumit el compromís en només set dies després de la lesió de l'actor Pep Ferrer) i que, ja sigui en el paper del doctor dels laboratoris clínics o en el paper de l'hereu contemporani d'aquests laboratoris a més del doblet que fa amb un dels superherois, aixeca el to de l'humor des del seguiment amb seriositat d'un debat ideològic sobre l'activisme entre els tres integrants de la cèl·lula activista fins a l'acudit sobre què fer amb un presumpte Donald Trump, sota el balcó de casa.

Em fa l'efecte que l'obra «Nessun dorma» d'Eu Manzanares cauria com un gerro d'aigua freda si es representés al Gran Teatre del Liceu, ni que fos en una d'aquestes sessions pretesament golfes que el nou equip líric programa per donar a entendre que ja s'ha tret la caspa de tants anys enganxada a les espatlles i que se la juga amb propostes trencadores de Calixto Bieito o d'Àlex Ollé de La Fura dels Baus, per esmentar-ne només dos.

Però això no vol dir que els liceistes més empedreïts no puguin veure «Nessun dorma» a la Sala Beckett. De segur que si ho fessin, es mirarien amb uns altres ulls segons quines butaques i llotges vitalícies dels patrocinadors que van decidir aixecar de les cendres el nou Liceu, després de l'incendi del 1994. La Memòria Històrica pendent de ventilar també és que se sàpiga que moltes àries que ara estremeixen els sentits dels melòmans són possibles gràcies a la sang que van regalar molts avantpassats anònims com l'àvia d'Eu Manzanares. (...)