Eu Manzanares, dramaturga resident de la Sala Beckett, hi ha estrenat, dins el Festival Grec, Nessun Dorma, un projecte molt personal que homenatja les dones de la seva família i de la seva classe social. Com diu l'autora, es tracta d'una obra basada en fets i fantasies reals.
El punt de partida és el vincle entre una anècdota familiar incòmoda i un cartell publicitari del Liceu on figura el nom d'una determinada empresa farmacèutica que ara patrocina òperes i cotitza en borsa, però que, als anys cinquanta, comprava per a les seves investigacions sang de gent amb pocs recursos. Resulta que l'àvia de l'autora hi donava sang regularment i rebia, a canvi de cada extracció, un cabàs amb queviures. El cas il·lustra a la perfecció fins a quin punt l'art de les elits s'ha fet a costa de la sang ‒literalment‒, la suor i les llàgrimes de les classes humils, precisament aquelles que no tenen accés a l'anomenada alta cultura.
L'espai escènic de Laura Clos (Closca) és declaradament (meta)teatral, manifestament escenogràfic o artificiós, perquè busca situar-nos en les coordenades de la ficció i realçar el to de conte de tot plegat. En primer terme i davant del teló ‒clàssic i majestuós, vermell com la sang‒, destaca la butaca del laboratori on acudia l'àvia ‒ben aviat la veurem allà asseguda, des d'un altre temps‒ per a les “donacions”. Rere el teló, a un nivell una mica més elevat, es dibuixen amb nitidesa dos espais diferents: a una banda, un despatx; a l'altra, una modesta sala d'estar. Els redimensionen les llums de Ganecha Gil i el so de Guillem Rodríguez.
Tai Fati interpreta la protagonista, alter ego de l'autora, amb una energia molt neta. Aquest personatge, una jove inconformista que es dedica al teatre des d'una clara consciència de classe, ens parla de la seva àvia, ja morta, que reia poc i “sempre es va conformar amb menys que suficient”. Evoca una escena del passat i hi superposa el present de les converses en l'àmbit domèstic i en el professional, com també la materialització en clau metateatral d'algunes de les escenes que escriu o projecta. Justament el que s'escenifica és aquesta lluita per donar forma a una obra teatral que expliqui una història d'humiliacions i sacrifici.
En el paper de la mare, que treballa com a dona de fer feines al teatre i a cinc cases diferents, Anna Barrachina compon un personatge que és una barreja de despreocupació, innocència i alegre resignació. L'actriu transmet molt bé la necessitat que ha tingut aquesta dona de construir-se sense ràbia i ressentiment pel seu propi bé ‒“Què se suposa que he de fer, jo? Anar enfadada a treballar cada dia? Sentir-me com una merda, perquè treballo del que treballo?”‒, i sovint no és capaç de veure com l'utilitzen o quina concepció tenen d'ella les senyores burgeses per a qui treballa. Tot i que en ocasions se li desperta la ràbia, majorment es condueix d'acord amb una mena de síndrome d'Estocolm, que la porta, per exemple, a satisfer els capricis d’un nen ric que només la veu com la minyona. A poc a poc, però, evoluciona cap a un altre posicionament.
Queralt Casasayas, amb una contenció corporal que denota modèstia, torbació o vergonya, però que també traspua ràbia reprimida, encarna l'àvia que, als anys cinquanta, va haver de donar sang per poder mantenir la seva família. Júlia Truyol, amb molta vis còmica i una presència espaterrant, interpreta l'empresària teatral que qüestiona les decisions de la protagonista, la infermera que li treu sang a l'àvia ‒i que, ufanosa i cínica, afirma que els pobres tenen un llindar del dolor diferent perquè hi estan més acostumats‒, i un parell més de papers estel·lars que no desvetllarem. Pepo Blasco ‒en substitució de Pep Ferrer, que va haver de deixar el projecte a causa d'una lesió‒ brilla com sempre en la paròdia de tipus, i tan aviat interpreta un metge com un liceista filantrop ‒de fet, en algun moment passa de l'un a l'altre sense transició‒ i un superheroi més aviat galdós.
L'àvia sent a la ràdio l'ària que dona títol a l'obra, i el metge, després d'aclarir-li de manera condescendent que “la ficció té unes normes diferents de les de la realitat”, li explica breument el plantejament de Turandot. De fet, Eu Manzanares, que s'imagina Turandot vestida com una superheroïna, construeix una història tan fantasiosa com un argument d'òpera. El Nessun dorma de l'arxiconeguda ària canvia de signe aquí: “Si algunes tenim insomni per arribar a final de mes, aquí, que ningú dormi”. No oblidem tampoc que la resposta al segon enigma que Turandot li posa al príncep és la sang. I que l'àvia de l'obra que ens ocupa, un cop sap que el laboratori l'ha descartat com a donant, es nega donar-los l'última bossa de plasma: “Quan vingui el doctor, quan m'ho expliqui ell, quan el vegi plorar, llavors, se la podran emportar.”
A la peça, polièdrica i multicapa, amb metacomentari incorporat ‒i també una autocrítica preventiva, per allò de curar-se en salut‒, li costa una mica d'arrencar, però després esclata. Hi ha canvis inesperats de registre, un trànsit desacomplexat del costumisme a la comèdia esbojarrada ‒màscares, dilemes surrealistes, productes de neteja amb potencial subversiu‒ i escenes netament metateatrals que escenifiquen els dubtes de l'autoria sobre quina és la millor manera d'explicar aquesta història. No s'aprofundeix en els retrats humans ni hi ha pròpiament evolució dramàtica; el que es prioritza, sobretot, és la visibilització d'una presa de consciència, molt ben sostinguda per les argumentacions que, com qui no vol la cosa, travessen els diàlegs i l'obra sencera. Allò que revesteix més importància és la pregunta per la manera com construir una història de denúncia que no revictimitzi sinó que empoderi.
El teatre esdevé el lloc on totes les històries convergeixen. L'empresària no creu que l'art serveixi per fer política, i el filantrop considera que el teatre social és avorrit. Què et remou, què vols explicar? ‒li pregunten‒. Però la protagonista, alter ego de l'autora, s'adona de la trampa que suposa furgar en el seu dolor per tal que els espectadors, majoritàriament burgesos, puguin connectar-hi, emocionar-se i tornar encara més satisfets a les seves llars. Ella no vol fer pena ‒“la compassió és la pitjor forma de menyspreu”‒, ni molt menys ferir els sentiments de la seva mare. El que voldria és transcendir l'anècdota per parlar amb justícia d'un sector de la societat maltractat i vampiritzat pel sistema, honorar la seva memòria o compensar-lo d'alguna manera ‒perquè “algú ha d'assumir l'impacte de la ràbia que provoca la gana”‒. Li rebenta que alguns dormin tan tranquils; per això es fa seva la consigna Nessun dorma i aposta per “una acció de venjança” com a fantasia o llicència poètica.
El filantrop i mecenes del Liceu parla de cuidar i guarir l'ànima a través de la música, que veu com un patrimoni de la seva classe, en la mesura que disposa de les eines per entendre-la i dels diners per gaudir-ne. Al poder, és clar, no li interessa democratitzar la cultura, i per això ja va bé que la indústria de l'entreteniment ens sepulti amb tones d'emoció prefabricada. Per la seva banda, l'àvia d'aquesta història fa una relectura de l'òpera en clau de classe i de gènere. Qui pot encarnar Turandot? Per què no importa la mort de la serventa Liú? Qui té dret a escriure ficcions?
Article publicat a Núvol el 19 de juliol de 2023
