Malgrat la seva joventut, la Nit de Musicals no només és ja una autèntica tradició del Festival
Grec sinó que porta el camí de convertir-se en un ingredient essencial d’aquest
certamen, al qual, cal dir-ho, li confereix una pàtina popular que li va molt
bé al programa en general. Sota el títol de Swing
Broadway, la tercera Nit ha presentat aquest any un programa potser més
exquisit que en les dues edicions anteriors, centrat en temes de jazz i swing
extrets de diferents musicals i combinats sàviament per alternar les peces més
i menys conegudes. Però tot i així, i aquí la raó de la consideració inicial,
el públic no només ha tornat a respondre omplint en dues ocasions el
mastodòntic Teatre Grec de Montjuïc sinó que ho ha fet, a més, de manera
entusiasta i completament entregada. Fins i tot es diria que hiperventilada, en
alguns casos.
Més enllà d’aportar a l'oferta del Grec un espectacle amable,
desenfadat, festiu i per a tots els públics, però, la Nit de Musicals té una càrrega de fons que convé recordar cada any.
La proposta demostra que a Catalunya hi ha una generació d’actors –majoritàriament, però no necessàriament,
joves-- excel·lentment preparada per al musical que
sovint xoca amb uns directors carregats de tòpics sobre el gènere, amb unes productores
que no poden apostar-hi per raons econòmiques i, més greu, amb un sistema
teatral que continua ancorat en l’artesania sense capacitat i/o voluntat de convertir-se
en indústria. I tot plegat embolcallat en la paradoxa que suposa l’existència d’un públic
incondicionalment lliurat a la disciplina en qüestió. Més aviat trist, tot
plegat.
Això del xoc entre actors i directors ve molt al cas d’aquesta
tercera Nit perquè al costat d’un bon
treball musical en general, la proposta pecava d’un plantejament molt
discutible i ple de ‘teiatru’ intentant donar un lligam dramatúrgic innecessari
al conjunt de temes escollits. La protesta veïnal per canviar el nom del carrer
pel de Broadway, el joc amb el públic per escollir la següent cançó o la
regidora despistada són un farciment innecessari per un indiot prou contundent
de per si, deixant de banda que posava als actors en la tessitura, sempre
incòmoda, d’haver de defensar un guió balder, forçat i poc graciós. En
definitiva, massa de final de curs per a una de les grans cites del Grec.
Per sort, la feina dels músics, el cos de ball i, sobretot,
dels actors empetitia el despropòsit. El repartiment, equilibrat i de qualitat
en l’apartat vocal però no tant homogeni en matèria interpretativa, un estadi
en el qual Ivan Lavanda, Mercè Martínez i Xavi Duch van demostrar novament perquè
són noms en majúscula del teatre musical català.
