Nit de musicals: Swing Broadway

informació obra



Direcció:
Paco Mir
Dramatúrgia:
Paco Mir
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Coreografia:
Maria Bossy
Intèrprets:
Albert Bolea, Xavi Duch, Ivan Labanda, Mercè Martínez, Marta Ribera, Diana Roig, Lucía Torres, Àngel Llàcer (col·laboració), Companyia Bratislava (col·laboració), Ballarins: Maria Bossy, Alejandro Carrera, Roser Font, Alejandro Llorca, Salva López, Marius Praniauskas i Èlia Solé
Músics:
Barcelona Jazz Orchestra, Dani Alonso (direcció orquestra)
Escenografia:
Marc Udina
Vestuari:
Marc Udina
Traducció:
David Pintó (cançons)
Il·luminació:
Ignasi Morros
So:
Joan Gil
Autor:
Joan Baixas, Cildo Meireles
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

El públic barceloní té fam de teatre musical i la prova és una Nit de musicals que va néixer el 2014 i que, després d'haver obtingut una resposta excepcional del públic, torna ara convertida en una cita ineludible del festival Grec. 

Un any més, l'espectacle té una personalitat pròpia que en aquesta edició marca Paco Mir, un home de teatre especialment conegut per la seva feina amb Tricicle però que també treballa en solitari i que, al Grec, ja ha dirigit en els últims anys muntatges com El sopar dels idiotes (1998) o La banqueta (2013). 

La revista Teatralnet organitza una vetllada que fondrà veu i coreografies i que promet emocionar els espectadors i espectadores amb un repertori format per temes coneguts de musicals nord-americans com Gypsy, Guys and Dolls o Kiss me Kate, entre d'altres. Els interpreta la big band Barcelona Jazz Orquestra, que farà sonar els temes cantats per una tria excepcional d'intèrprets i ballats per una companyia de ball especialment creada per a l’ocasió. 

Nit de teatre i música amb tot el swing de Broadway.

Crítica: Nit de musicals: Swing Broadway

29/07/2016

Visca el nou Carrer Broadway!

per Teresa Bruna

Com diu una de les cançons, la Nit de Musicals va ser una nit molt especial. Tres, en realitat. Jo em permeto la llibertat que em deu donar l’edat o l’haver deixat de tenir editors i aquestes coses, per fer la crítica a partir de l'assaig general. Sé que no és el que se sol fer, però l’impossibilitat d’anar-hi un altre dia em va portar el dilluns 25 als Jardins del Grec, a respirar els aires d’un Broadway-Poble Sec.

Un cop l’any (aquesta ha estat la tercera edició) el Grec es vesteix de Musical amb el que diria que ha esdevingut una cita imprescindible: un espectacle - compilació de temes de musicals que cada any se centra en un focus diferent (2014, musicals catalans-Guinovart; 2015, Una nit a Broadway amb sorpreses i 2016, el swing). Es una iniciativa que impulsa i produeix Teatralnet, al que tothom sap que hi estic vinculada. M’és, per tant,  força difícil -fins i tot no sé com fer-ho- intentar que em desvinculeu de la Revista per creure'm. Prometo que seré tot l’objectiva que s’ha de ser. El problema és que em va agradar molt, molt, molt. I pel que he sabut, els dos dies d'exhibició oficial han aixecat més de 2000 persones dempeus, vibrants, entregades i amb ganes que arribi l'any que ve. 

Aquest és un aval de la meva sinceritat. Però n'hi ha un altre: l’equip que el va fer possible, que va estar impecable durant els 100 minuts llargs de l’espectacle, he sabut que tots tres dies. A les notes que solem prendre els que després n'hem de parlar, vaig posar: Cada cop que surt la Mercè omple l’escenari, i mira que és gran!  o Ei, alerta en Duch, com balla!  o Què gran el Labanda, què gran! Com es pot ser el Jonqueras, el Rufian, el Llàcer i un cantant i ballarí impecable a la vegada! o Que joves, frescos i divertits els Bratislava. I al final: Uauuuu! Si el Sinatra ressuscités inflaria d’hòsties el Llàcer per fer-ho tan bé com ell! Aquestes són les notes, ara aniré al llenguatge més refinat que emprem a les crítiques.

Paco Mir, director d’escena, ens va presentar l’espectacle dient que passava al Poble-Sec, “en un carrer que no diré el nom” i on celebraven la festa d'inauguració d'un nou nom, que havien aconseguit rebatejar per votació popular: érem al nou Carrer Broadway. L’orquestra, amagada darrere els llums de color de les festes de nit, era la Barcelona Jazz Orquestra, dirigida per Dani Alonso i amb el Mestre Andreu Gallén, que s’ha encarregat de tota la part musical, com també ha estat el director musical de les altres dues edicions. Hi havia taules i cadires al voltant de l’orquestra,  un mobiliari que, segons ens van dir a la presentació, el va oferir la gent del barri, que probablement assistirien de figurants a les taules algun dels dies.

I surt el gran, grandíssim Ivan Labanda, fent de Mestre de Cerimònies. A partir d’aquí, tot va rutllar com una maquinària de rellotge amb acabats impecables de fusteria, per dir-ho en el llenguatge literariet de les crítiques. Els temes ben combinats, les situacions dramatúrgiques també... De tant en tant sortia l’Àngels Castuera que ho feia tan bé que semblava autèntica. Feia la Berta, una tècnica o regidora una mica maldestre que s’equivocava sempre. Us puc assegurar que no és regidora, és una actriu amb companyia pròpia. 

De guió, certament no n’hi ha gaire, però n’hi ha. I és molt divertit. Efectivament la Mercè Martínez omplia l’escenari perquè potser feia més solos o els seus temes eren més coneguts i els va cantar amb molta seguretat, soltura i força. Va fascinar. Però també la Patrícia Paisal, la Diana Roig, la Lucia Torres... I els nois: en Xavi Duch ens va fer diverses exhibicions de claqué d'aquelles que et fan viatjar a Broadway de cop. I al final, en Labanda també es va marcar un claqué impressionant. Sempre acompanyats de ballarins professionals i alumnes de diferents escoles de musical o teatre de Barcelona. A mi em va cridar l’atenció una ballarina menuda, que t’atrapava. Després vaig saber que era la gran Maria Bossy, que va dissenyar la coreografia. En dansa sóc una mica ignorant però ho vaig encertar!

I l’Àngel Llàcer. Jo no sé que es pot afegir d’aquest home, una mica cridaner, impulsiu, histriònic, que no passa desapercebut enlloc... que no s'hagi dit ja. Sisplau que a ningú li passi per alt que és un grandíssim director, actor, mestre de cantants i cantant ell mateix, que de vegades s’entesta en dissimular-ho o no donar-li importància. Apareix gairebé al final del Swing Broadway amb el seu rotllo una mica clown, es troba amb el seu alter ego de Polònia, l’Ivan, fan una mica les seves cosetes i, per acabar, ens canta el New York New York. Jo aquí ja no tinc paraules. Mira, torno al meu llenguatge: estava a punt de saltar a l’escenari i menjar-me’l a petons!

I va, per quedar-me tranquil·la i perquè vegeu que sóc objectiva, posaré... una mancanceta. Hi hagués quedat bé una pancarta grossa que digués alguna cosa tipus Visca el nou carrer Broadway. La resta, un bombó.