No feu bromes amb l'amor

Teatre

informació obra


Escenografia:
Quim Roy
Traducció:
Jaume Melendres
Il·luminació:
Juan Gómez Cornejo
Assesoria de moviment:
Jordi Cortés
Vestuari:
Maria Araujo
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Carmen Balagué, Júlia Barceló, Xavier Capdet, Amanda Delgado, Oriol Escursell, Carles Martínez, Anna Moliner, Albert Pérez, Ramon Pujol, Clara de Ramon, Ferran Rañé, Jordi Sanosa, Jordi Serra, Tomás Taboada
Autoria:
Eduardo de Filippo
Direcció:
Lluís Homar
Sinopsi:

Al llarg dels segles, el teatre ha explorat la pulsió amorosa en els adolescents per entendre millor els conflictes derivats del xoc entre aquells impulsos íntims que qüestionaven les dinàmiques socials i aquelles estructures familiars que les organitzaven. No feu bromes amb l’amor és un text fonamental en la història del teatre occidental, una peça clau per entendre l’evolució dramatúrgica que traça una línia invisible des del Romeu i Julieta de Shakespeare o les comèdies de Marivaux, fins al Leonci i Lena de Büchner —inspirada directament en aquesta obra d’Alfred de Musset— o El despertar de la primavera de Wedekind. 

El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.

Una magnífica oportunitat per recordar el llegat del malaguanyat Jaume Melendres, autor d’una traducció que conserva tota la vigència gràcies a la saviesa d’aquell home de teatre.


Crítica: No feu bromes amb l'amor

06/02/2015

Ferum de convent

per Francesc Massip

Totes les possibilitats d’actualització que l’obra juvenil d’Alfred de Musset conté sobre el paper, s’han vist diluïdes en un muntatge d’una correcció estantissa, amb interpretacions esbiaixades, tons equivocats, atmosferes resclosides. Aquest híbrid de tragèdia, comèdia i farsa que Musset va escriure rere la ruptura amorosa amb George Sand (la Jordi Sans que li deien els mallorquins quan anys després arribà a l’illa acompanyant Chopin), no podem dir que hagi reeixit a interessar l’espectador, no pas pels elements de qualitat que hi concorren, ans per una erràtica lectura escènica que no arriba a fer emergir el moll de l’os. Hi ha intèrprets de qualitat, com Carles Martínez, obligat a fer una caricatura de personatge, sovint hilarant, però també excessiu. L’enèrgica Anna Moliner queda atrapada en una esllanguida jove crescuda en un convent, i Ferran Rañé es veu abocat a fer tentines com a preceptor del fill de l’amo. El més destacat: el cor que representa el poble esclau i els saltimbanquis que incorporen l’esperit boscà, la natura salvatge i que discorren per una impactant escenografia de xarxes i cordes fluixes però sense cap veritable necessitat escènica. I ja sabem que tot allò que hi ha dalt d’un escenari ha de ser absolutament imprescindible...


Trivial