No feu bromes amb l'amor

informació obra



Escenografia:
Quim Roy
Traducció:
Jaume Melendres
Il·luminació:
Juan Gómez Cornejo
Assesor de moviment:
Jordi Cortés
Vestuari:
Maria Araujo
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Carmen Balagué, Júlia Barceló, Xavier Capdet, Amanda Delgado, Oriol Escursell, Carles Martínez, Anna Moliner, Albert Pérez, Ramon Pujol, Clara de Ramon, Ferran Rañé, Jordi Sanosa, Jordi Serra, Tomás Taboada
Autor:
Eduardo de Filippo
Direcció:
Lluís Homar
Sinopsi:

Al llarg dels segles, el teatre ha explorat la pulsió amorosa en els adolescents per entendre millor els conflictes derivats del xoc entre aquells impulsos íntims que qüestionaven les dinàmiques socials i aquelles estructures familiars que les organitzaven. No feu bromes amb l’amor és un text fonamental en la història del teatre occidental, una peça clau per entendre l’evolució dramatúrgica que traça una línia invisible des del Romeu i Julieta de Shakespeare o les comèdies de Marivaux, fins al Leonci i Lena de Büchner —inspirada directament en aquesta obra d’Alfred de Musset— o El despertar de la primavera de Wedekind. 

El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.

Una magnífica oportunitat per recordar el llegat del malaguanyat Jaume Melendres, autor d’una traducció que conserva tota la vigència gràcies a la saviesa d’aquell home de teatre.


Crítica: No feu bromes amb l'amor

06/02/2015

Una teranyina entretinguda d'intencions

per Jordi Bordes

Alfred de Musset pretenia, amb aquesta obra del 1834, fer una denúncia al paper submís de la dona que, en tot cas, només tenia el seu minut de glòria en l'instant de l'aparellament, fent-se valdre, coquetejant i fent-la gruar a pares i xicot. La proposta del TNC inclou una altra intenció: evidenciar la diferència entre els barons i els seus servents, de molt divers rang. El rector i els preceptors són, en aquest sentit, un ofici molt perseguit perquè aconsegueix disfrutar del gaudí de l'aristocràcia sense tenir la sang blava dels amfitrions.  La directora ha fet un baró ballarí i juganer, capriciós i prou obtús. Carles Martínez fa riure mentre patina per l'escena com un Fred Astaire o quan dubta en què es vestirà per Carnaval. També són còmics Albert Pérez de rector envejós i el preceptor Ferran Rañé (molt donat a tastar l'última gota de les gerres de vi). Fins i tot, transforma Carmen Balagué, en una mena de Cruella de Vil, la casta preceptora. L'acció es trufa amb moviments acrobàtics per la xarxa per on transiten els pagesos i camperols. Unes pauses boniques però sense gaire més voluntat que despolaçar atrettzo i voler agradar. En fí, sí, agrada.

Però on hi ha el brou de la peça és en la guerra (entre juganera i tràgica) de la parella de joves. S'estimen però fan com que no, per poder gaudir de les adulacions dels altres. Qui en parteix la conseqüència és la tercera en discòrdia. El joc per als fills de la cort esdevé tràgic per a la filla de llet de Camille. Strindberg, uns anys més tard, evidenciaria a "La senyoreta Júlia" (1888) com el poder de la filla dels amos pot al criat, mentre aquest no l'hagi posseïda. A partir de llavors, el rol masculí dominarà sobre el social.

Tot roda bé, però la pregunta és si el traç gros amb els homes de la Cort  i la poètica de la xarxa  ajuda en gaire a reforçar el conflicte de l'amor i les seves conseqüències. 

Trivial