Al llarg dels segles, el teatre ha explorat la pulsió amorosa en els adolescents per entendre millor els conflictes derivats del xoc entre aquells impulsos íntims que qüestionaven les dinàmiques socials i aquelles estructures familiars que les organitzaven. No feu bromes amb l’amor és un text fonamental en la història del teatre occidental, una peça clau per entendre l’evolució dramatúrgica que traça una línia invisible des del Romeu i Julieta de Shakespeare o les comèdies de Marivaux, fins al Leonci i Lena de Büchner —inspirada directament en aquesta obra d’Alfred de Musset— o El despertar de la primavera de Wedekind.
El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.
Una magnífica oportunitat per recordar el llegat del malaguanyat Jaume Melendres, autor d’una traducció que conserva tota la vigència gràcies a la saviesa d’aquell home de teatre.
Pòquer de francesos en aquesta represa de temporada d'hivern: Jean Racine ('Fedra', Romea), Jean Genet ('Les criades', La Seca) i Alfred de Musset ('No feu bromes amb l'amor', TNC). Tres autors, tres èpoques, tres trames diferents però amb un tret comú: tots tres, clàssics coneguts entre els que conreen encara la cultura i la literatura franceses.
Diu la directora de 'No feu bromes amb l'amor', d'Alfred de Musset, que tant l'obra com l'autor formen part dels programes d'estudis als instituts francesos. Però aquí, tant Racine, com Genet com Musset són autors que aterren com caiguts gairebé del cel. D'Alfred de Musset (París, 1810 - 1857), per exemple, pràcticament només se'n coneix la posada en escena d'una altra obra seva, 'Lorenzaccio', i ens hem de remuntar a més de vint-i-cinc anys enrere, al 1987, al Teatre Lliure, dirigit per Lluís Pasqual, i al 1988, en l'etapa de Josep Maria Flotats, al Teatre Poliorama.
Va ser el desaparegut autor i traductor Jaume Melendres (1941-2009) qui va fer la traducció de 'No feu bromes amb l'amor' ('On ne badine pas avec l'amour', Institut del Teatre, 1988) i la que ara s'ha recuperat amb un llenguatge refinat i intel·ligible, propi de la generació de Melendres. Per a la versió que ha dirigit Natalia Menéndez, directora del Festival de Teatro Clásico de Almagro des de fa cinc anys i debutant en català, la producció del TNC hi ha situat, en l'assessorament de direcció, l'actor Enric Majó. S'entén, doncs, el resultat de la netedat del text. Passin i escoltin i veuran com cal parlar a l'escenari perquè els espectadors no hagin de recórrer a tenir una trompeta a l'oïda i un intèrpret simultani d'argot social. (...)