No feu bromes amb l'amor

informació obra



Escenografia:
Quim Roy
Traducció:
Jaume Melendres
Il·luminació:
Juan Gómez Cornejo
Assesor de moviment:
Jordi Cortés
Vestuari:
Maria Araujo
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Carmen Balagué, Júlia Barceló, Xavier Capdet, Amanda Delgado, Oriol Escursell, Carles Martínez, Anna Moliner, Albert Pérez, Ramon Pujol, Clara de Ramon, Ferran Rañé, Jordi Sanosa, Jordi Serra, Tomás Taboada
Autor:
Eduardo de Filippo
Direcció:
Lluís Homar
Sinopsi:

Al llarg dels segles, el teatre ha explorat la pulsió amorosa en els adolescents per entendre millor els conflictes derivats del xoc entre aquells impulsos íntims que qüestionaven les dinàmiques socials i aquelles estructures familiars que les organitzaven. No feu bromes amb l’amor és un text fonamental en la història del teatre occidental, una peça clau per entendre l’evolució dramatúrgica que traça una línia invisible des del Romeu i Julieta de Shakespeare o les comèdies de Marivaux, fins al Leonci i Lena de Büchner —inspirada directament en aquesta obra d’Alfred de Musset— o El despertar de la primavera de Wedekind. 

El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.

Una magnífica oportunitat per recordar el llegat del malaguanyat Jaume Melendres, autor d’una traducció que conserva tota la vigència gràcies a la saviesa d’aquell home de teatre.


Crítica: No feu bromes amb l'amor

11/03/2015

Les mentides sempre es paguen

per Josep Maria Viaplana

En un entorn idíl·lic de la campanya francesa, Perdican, un jove de bona família terratinent, torna a casa després de graduar-se a París. Té molt clar, com el seu pare, que es casarà amb aquella que ja li ve destinada, de nom Camille, que suposem que per a tranquil·litat de tots, ha estat reclosa a un convent fins a aquell dia.

La peça ens presenta un món rural idealitzat, on els senyors d'aquesta baixa aristocràcia camperola son simpàtics i es fan amb tota la gent del poble, fins amb els seus servents, amb petites ironies i tocs que ens fan pensar en una obra optimista i vital.

El joc, però, no ha fet més que començar, i davant del rebuig (rebuscat, certament) de la candidata preferida de tots, i davant la necessitat d'aparellar-se (deu ser que hi ha un moment en que és inevitable per a un noi de la seva posició i naturalesa), el porta a buscar altres opcions, i tot i que veiem que encara professa amor i desig per la Camille, que entenem sincer, es busca una altra a qui pretendre. No li resultarà difícil, ja que per la seva educació i posat, i el fet de ser qui és en aquell petit entorn, una noieta anomenada Rosette, s'hi compromet, enamorada també. Entenem també que el noi, té les millors i més honestes intencions, tot i guardar en les profunditats del seu cor la seva inclinació per Camille.

Quan aquesta destapa els seus propis sentiments, esdevé el conflicte: ella, que ha mentit, ara busca una penitència perversa, en una escena on revela cruelment que altres també han mentit. Tota aquesta espiral clou en tragèdia, i es torna contra ella, fent impossible la felicitat per a ella i -ara sí- el seu estimat Perdican. Per tant, una obra que comença idíl·lica, acaba sent fosca i pessimista, posant en primer pla la mentida com a procés que destrueix l'amor, i fins a les persones.

Un moment a destacar seria el monòleg on Camille explica (més aviat justifica) el seu joc, emparant-se en la necessitat que les noies del seu país i el seu temps, tenen de mentir i ocultar els seus sentiments. 

Val a dir que un no acaba d'entendre el perquè de la posada en escena, i els personatges que hi circulen, sense tenir un paper apreciable en la trama. I tampoc la malla metàl·lica que fan pensar en un circ actoral que, ben bé, al final no acaba de succeir mai.

Vist el recargolament del text, la seva obsessió de que cada personatge expliqui en paraules tot allò que corre per dins seu i el turmenta, en definitiva e to discursiu i poc teatral, un entén que la directora hagi buscat recursos visuals i de personatge (crida l'atenció i fa gràcia el personatge del baró, pare de Pericat), per a fer el beuratge més empassador.

Però és complicat. Els actors no estan malament, la direcció és correcta, diria jo, però és que la història que ens expliquen es fa difícil de seguir amb interès. Al menys per a mi. I em temo que pels espectadors per sota dels 17-16 anys resulti molt poc engrescadora, i per tant, no recomanable pels adolescents.

Trivial