No passa cada dia que algú ens necessiti...

Teatre | Dansa

informació obra



Direcció:
Carme Portaceli
Sinopsi:

No passa dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti)

El teatre és el contrari de l’aïllament; el teatre és una reunió de gent, una comunitat que es deixa endur per la poesia i que respira i somia plegada. La paraula, avui dia tan desacreditada, ens ha d’unir. I la seva força ens ha de mantenir junts. De moment, ja ha fet pujar a l’escenari alguns grans noms del teatre i de la música que, avui, comparteixen amb el públic una vetllada feta de somnis, de paraules escrites per molts autors i autores que s’han preguntat i han sentit el mateix que nosaltres ara: des de Shakespeare fins a un Daniel Defoe que retrata el pas de la pesta per Londres el 1722; des d’Ibsen fins a un Camús que es pregunta com se salvarà la humanitat de l’absurd existencial, passant per Caryl Churchill; des de Charlotte Brontë fins al dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, que ens parla en un article escrit en confinament sobre un home que tus i alguna cosa més, passant per la polonesa Magda Fertacz, o des d’Isabel Allende fins a Oscar Wilde. Aquestes escriptores i escriptors i molts altres protagonitzen amb les seves reflexions un vespre fet de paraules, però també de música, de la que ahir componia Vivaldi o de la que, avui, canten tres grans veus de la Catalunya amb arrels africanes. I també hi seran les imatges, que, en forma de vídeo, ompliran l’escenari, un espai que els i les artistes, amb mascaretes o respectant la distància preceptiva, ocuparan en tot moment. Hi diran textos, hi cantaran cançons o hi projectaran imatges per recordar-nos com és de necessària la cultura i com de balsàmic pot ser l’efecte que produeix sobre nosaltres en moments difícils. Amb cultura i imaginació, celebrem avui les coses més essencials: som aquí, respirem i, amb tots aquests somnis que compartim, donem vida, un cop més i malgrat tot, al Grec Festival de Barcelona. Beckett ho posa en boca de Vladimir a Tot esperant Godot: “En aquest indret, en aquest moment, la humanitat som nosaltres, ens agradi o no”.

L'espectacle s'emetrà en directe a través de la televisió i de la web de betevé el dia 4 a les 22h. A més, estarà disponible a la carta.

Crítica: No passa cada dia que algú ens necessiti...

05/07/2020

Desori al pont de comandament

per Jordi Bordes

A vegades, és necessari caure, per tornar-se a aixecar. Aquest és el veredicte de No passa dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). Un accident ensenya la dificultat de voler estrenar una peça embastada. És el que passa amb la darrera proposta de Carme Portaceli, lamentablement. Va acceptar el repte del Grec de presentar una peça que substituís l'adaptació de la novel·la La casa de los espíritus, d'Isabel Allende. Veient aquest descontrol (en part, fil de la dramatúrgia, feta a queixalades) posa en valor el bon resultat d'A tocar!, tirant de contenció, i construint un senzill homenatge però molt ben atemperat i amb un treball plàstic de Frederic Amat que li feia de coixí, que també jugava amb el handicap de la immediatesa.

Es juga al límit amb el laberint escènic de Paco Azorín i el vestuari de lluentons amagat sota els abrics de Carlota Ferrer. Tot despullat, com si fos un assaig, la sensació havia de ser de desori, de fi d’època, d’Apocalipsi, de canvi de pantalla, amb el Covid-19 i les mascaretes de ganxo per connectar amb el món real de la platea). Però aquesta idea, aparentment senzilla, només pren forma en els instants coreogràfics (regnant Sol Picó) o amb The Sey sisters (La tienda de los horrores, Els Jocs Florals de Canprosa) perquè no surten del seu guió amb unes cançons precioses i rítmiques. (En realitat, hagués estat molt bé que despleguessin molt més el seu potencial). El surrealisme de les faules es queda en un pla molt baix i no pren forma de sintonia, imprescindible per guiar aquest transatlàntic, que va voler salpar amb tota la voluntat però sense ordenar abans les cartes de navegació. L'equip és tant ampli (Rosa Renom, llegint un fragment traduït d'Angélica Liddell, de l'Usted es tan sensible, señor puta; o Nao Albet estossegant i estornudant per anar escampant el virus i amb Eduard Farelo amb un fragment del Tot esperant Godot).

Carme Portaceli és una dona de teatre, que transforma les pulsions per un tema, habitualment, en un discurs carregat d’emocions i de raons, a l’escenari. Pot fer lluita militant (Només són dones, Què va passar quan Nora va deixar el seu home, Jane Eyre), denúncia política (La nostra escola) o un petardeig farsesc que gira com un mitjó els contes i la mirada de la societat hipòcrita (Fairy). Valenta, va sumar-se al coratge del Grec de ser-hi en l’arrencada del festival. I en va voler fer una cuina ràpida (que no necessàriament, insípida) amb un recull de textos sota el títol provocador. El resultat, però, és el d’una tripulació que no troba el rumb, que ha perdut la brúixola. Els germans Marx es van fer mítics amb el merder dins del camarot a Un dia en l'òpera. El desordre és un element que pot ser fèrtil però que, paradoxalment, cal ordenar-lo molt bé, perquè arribi nítid al públic.