A vegades, és necessari caure, per tornar-se a aixecar. Aquest és el veredicte de No passa dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). Un accident ensenya la dificultat de voler estrenar una peça embastada. És el que passa amb la darrera proposta de Carme Portaceli, lamentablement. Va acceptar el repte del Grec de presentar una peça que substituís l'adaptació de la novel·la La casa de los espíritus, d'Isabel Allende. Veient aquest descontrol (en part, fil de la dramatúrgia, feta a queixalades) posa en valor el bon resultat d'A tocar!, tirant de contenció, i construint un senzill homenatge però molt ben atemperat i amb un treball plàstic de Frederic Amat que li feia de coixí, que també jugava amb el handicap de la immediatesa.
Es juga al límit amb el laberint escènic de Paco Azorín i el vestuari de lluentons amagat sota els abrics de Carlota Ferrer. Tot despullat, com si fos un assaig, la sensació havia de ser de desori, de fi d’època, d’Apocalipsi, de canvi de pantalla, amb el Covid-19 i les mascaretes de ganxo per connectar amb el món real de la platea). Però aquesta idea, aparentment senzilla, només pren forma en els instants coreogràfics (regnant Sol Picó) o amb The Sey sisters (La tienda de los horrores, Els Jocs Florals de Canprosa) perquè no surten del seu guió amb unes cançons precioses i rítmiques. (En realitat, hagués estat molt bé que despleguessin molt més el seu potencial). El surrealisme de les faules es queda en un pla molt baix i no pren forma de sintonia, imprescindible per guiar aquest transatlàntic, que va voler salpar amb tota la voluntat però sense ordenar abans les cartes de navegació. L'equip és tant ampli (Rosa Renom, llegint un fragment traduït d'Angélica Liddell, de l'Usted es tan sensible, señor puta; o Nao Albet estossegant i estornudant per anar escampant el virus i amb Eduard Farelo amb un fragment del Tot esperant Godot).
Carme Portaceli és una dona de teatre, que transforma les pulsions per un tema, habitualment, en un discurs carregat d’emocions i de raons, a l’escenari. Pot fer lluita militant (Només són dones, Què va passar quan Nora va deixar el seu home, Jane Eyre), denúncia política (La nostra escola) o un petardeig farsesc que gira com un mitjó els contes i la mirada de la societat hipòcrita (Fairy). Valenta, va sumar-se al coratge del Grec de ser-hi en l’arrencada del festival. I en va voler fer una cuina ràpida (que no necessàriament, insípida) amb un recull de textos sota el títol provocador. El resultat, però, és el d’una tripulació que no troba el rumb, que ha perdut la brúixola. Els germans Marx es van fer mítics amb el merder dins del camarot a Un dia en l'òpera. El desordre és un element que pot ser fèrtil però que, paradoxalment, cal ordenar-lo molt bé, perquè arribi nítid al públic.
