_Com posaries 4 elefants dins d'un 600?
_Ni idea.
Les dramatúrgies d'Àlex Rigola viatgen cap a minimalisme lúcid amb Txèkhov (La gavina, Vània, Ivanov): Ha fos el personatge en l'intèrpret i, a la vegada que explica la seva peripècia, avança la trama del clàssic. Ara, en aquesta Ofèlia torna a jugar amb el quasi contacte físic i mira de respondre a una urgència social a través del passatge clàssic. Un crit que faria de díptic a la crua instal·lació Macho man.
El suïcidi es planteja com una sortida davant d'un mur infranquejable, davant la por de l'abisme, de l'amenaça constant. I una noia que té una avaria al cotxe en un bosc brinda aquesta vulnerabilitat amb safata. Ella escolta una entrevista per la ràdio que resumeix Hamlet com a personatge romàntic que decideix dubtar, deixar de ser obedient. I Ofèlia, que no entén aquest canvi de rol, queda en fora de joc i es deixa vèncer per l'aigua després d'una mort estúpida del seu pare Poloni, de mans del que era el seu xicot. D'entrada, els espectacles s'han d'explicar per sí sols, a partir de la vivència dels personages. quan s'introdueix la tesi en forma d'entrevita informal al director, cal pensar en què hno ho ha sabut plasmar de cap altra forma. I ensenya el primer estrip de la costura.
Està bé, centrar Ofèlia en el suïcidi, un motiu d emort que s'ha incrementat a l'estat espanyol des de la pandèmia. Si a Boja, l'actriu diu que "deixar de viure no és una opció", una altra lectura ben dura és la de Sarah Kane (Psicosi de les 4.48) o la de l'espectacle verbatim No m'oblideu mai. Rigola pretén arribar al suïcidi des d'una certa sublimació del personatge. Però el desacord amb Hamlet no sembla prou agònic per a aquest desenllaç, pel que veiem al bosc de Can Trinxet. Shakespeare mateix va fer que dos enemics familiars s'enamoressin a Romeu i Julieta, per cert.
La noia (una entregada Roser Vilajosana que ja va participar a 23F anatomia d'un instant) procura canviar la roda sense gat (i sense sort) i comença a veure uns ombres que (aparentment) l'espanten. El seu elefant de peluix agafa unes proporcions espantoses i sembla que l'hagi d'esclafar en un moment o altre. Sota les fulles, l'ataquen els insectes i només es calma amb la lectura de Murakami i el ritual d eles fulles (que trasllada a la pintura de John Everett Millais. El novel·lista japonès canta: La por és dins; l'enemic el tenim al cervell. Tot i la destil·lació poètica del personatge de Hamlet i d'un espai que permet que l'actriu miri de fit a fit a cada espectador (com a Licaó), el dard no encerta el globus de l'emoció. Tot és virtualment emotiu però fins i tot Murakami es fa sobrer. La investigació suggerent evoca a llocs i situacions que no coincideixen. Interessant és la recerca; fallit el resultat.
_No saps com posaries 4 elefants dins d'un 600? Dos al davant i dos al darrere. Rigola ha volgut poetitzar massa i es perd en uns meandres que no van parar massa enlloc. el de l'acudit canta al pragmatisme, sense floritures.
