Ombra (parla Eurídice)

informació obra



Intèrprets:
Jule Böwe, Cathlen Gawlich, Renato Schuch, Maik Solbach
Escenografia:
Alex Eales
Vestuari:
Sussie Juhlin-Wallen
Vídeo:
Ingi Bekk
So:
Melanie Wilson, Mike Winship
Il·luminació:
Anthony Doran
Dramatúrgia:
Nils Haarmann
Autoria:
Jokin Oregi, La Baldufa
Sinopsi:

L’any 2004, el jurat del premi Nobel de literatura va anunciar la concessió del premi a Elfriede Jelinek, una personalitat que, al seu país, Àustria, és especialment estimada però també criticada. I és que les seves novel·les i obres teatrals ja feia molt de temps que denunciaven la cara fosca d’un país que, segons diu l'autora, és una societat petitburgesa que encara no ha passat comptes amb el seu passat recent. Els enemics de Jelinek la qualifiquen de feminista radical, una etiqueta que a ella no la molesta en absolut. No és estrany que d’aquesta ment hagin nascut relectures feministes d’històries clàssiques com per exemple aquesta versió diferent del mite d’Orfeu i Eurídice que ara arriba al Grec Festival de Barcelona. Orfeu és, aquí, un cantant masclista i possessiu que ha anat als inferns a buscar la seva estimada Eurídice. Tots dos travessen llargs passadissos, pous foscos i carrers subterranis en un llarg trajecte recreat amb l’ajuda d’un vibrant vídeo en directe i un vívid espai sonor. I és que els espectadors podran seguir el trajecte que segueix la protagonista mitjançant els plans successius d'un film realitzat en directe, les imatges del qual es projecten en una gran pantalla. Durant el viatge, Eurídice s’adona que, tot i ser una autora destacada, tota la seva existència ha transcorregut a l’ombra d’aquest Orfeu que l’ha vinguda a salvar. Perquè, realment l’està salvant? I és que ella es preguntarà si no és més plena i autèntica una no vida pròpia als inferns que una existència subjugada en el món dels vius. Una posada en escena especialment imaginativa integra els paisatges visuals i sonors amb un text punyent i corrosiu. 

Signa la posada en escena Katie Mitchell, directora que ha treballat amb la Royal Shakespeare Company, el Royal National Theatre, el National Theatre de Londres o el Royal Court Theatre, que ha passat per nombrosos teatres estrangers que van del Piccolo Teatro de Milà al Teatre Reial d’Estocolm i que ha signat també la posada en escena d’un grapat d’òperes.

Finalista a espectacle internacional dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Ombra (parla Eurídice)

13/07/2018

La mort venia amb un Escarabat

per Jordi Bordes

El Grec Festival ha permès el debut de la directora Katie Mitchell, una reconeguda veu en la cartellera britànica, que tambçe té una notable repercussió a la Schaubühne de Berlín. Aquest treball construeix una coreografia de moviments de càmera en directe a partir d'un text d'Elfriede Jelinek (premi Nobel de literatura del 2004), que reversiona el mite d'Orfeo i Eurídice. El treball actoral és quasi tant mecànic com els dels operadors de càmeres i tècnics que van desplaçant els plafons per construir espais, sets de gravació en transformació contínua. 

Més enllà del moviment tècnic i de la fredor actoral (marca de la casa centroeuropea), la peça interessa perquè presenta una Eurídice que, tot i el dolor per la picada de serp, prefereix quedar-se alliberada amb l'ombra que seguir vivint darrere d'un home possessiu (Orfeo) que, a més, capriciós, podrà abandonar-la en qualsevol moment (o així ho planteja Jelinek). La mort es presenta, al final com un espai de calma, de repòs, on l'ànima pot alliberar-se de les angúnies humanes. Aquesta Eurídice podrà escriure eternament allò que no aconseguia desbrossar davant de la pantalla de l'ordinador, en el camerino del cantant i amant.

Mitchell presenta un cantant mediàtic i melòdic, amb una notable pinta de diable. No l'escoltem a ell més que planyer-se de la mort de la seva estimada. I, al principi, reclamar-la al seu costat, abans d'un concert. Però Eurídice pensa que Orfeo, en realitat, es lamenta del sentiment de pèrdua d'una persona que li pertanyia, més que de trobar a faltar la persona que estimava. En realitat, aquest Ombra no ho explica prou. És una tesi que no sembla trobar massa recorregut en la posada en escena però que es deixa plantejada, oberta. Inquieta Caront, amb uns ulls sense parpelles i un posat ben hieràtic. Un to que pot recordar als ascensors de l'infern (com el de Vorònia de La Veronal o el de Sartre a A porta tancada). Però, reviu la mort com un element alliberador, no com a cap condemna.

Si Frank Castorf va meravellar per un set ben rudimentari de càmera fixa a Forever young (TNC, 2004)  a les espatlles del public, Rigola va situar-lo en una mena de cabina en què es podia veure com es gravava en directe a Ricard 3r (Lliure, 2005). Una altra directora que ha buscat la frontera entre el cinema i el teatre és Christiane Jatahy (Julia, 2013, Temporada Alta).

Rafel Anglada construïa una comèdia intranscendent amb L'amor venia amb taxi. Ara, involuntàriament, Mitchell descobreix que, per a ella, la mort ve amb un popular escarabat Volkswagen. Si la comèdia proposa tres actes de vodevil, en aquest el joc és el d'enganyar la vista a través del joc de càmeres.