Orelles voladores

Familiar | Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Si mai heu tocat en un grup de música, sabeu que els percussionistes són, de lluny, els més soferts. Després d’anys carregant i descarregant bateries, bidons, olles, tubs i tota mena d’objectes que només tenen en comú el fet de no poder-se transportar còmodament penjats del braç, Nilo Gallego ha anat alimentant el desig de desfer-se de tots aquests pesos i endinsar-se cada cop més en l’escolta i l’atenció del que passa al seu entorn.

“Tot el que fem és música”, deia John Cage, i en Nilo hi podria afegir que el cos en si mateix n’és l’instrument. I no només perquè puguem fer ritmes amb les mans o amb els peus, sinó perquè el simple fet d’escoltar (quin misteri, escoltar!) és una cosa que fem amb el cos. Orelles voladores és un concert de percussió on en Nilo no toca físicament cap instrument, sinó que ens proposa que formem una orquestra de percussió exclusivament amb els nostres tímpans, amb l’escolta com a baqueta.

Cada canvi en la història de la música ens ha ensenyat noves maneres d’escoltar. Amb el jazz, vam descobrir que una bateria sonava diferent si la tocàvem amb una maça o amb un pinzell. Amb l’edició digital, hem après a discernir sons que havíem educat al nostre cervell per ignorar. A Orelles voladores, en Nilo es deixa travessar per la seva experiència com a percussionista i sonidista, i ens proposa de buscar un nou solfeig i un nou sentit de l’afinació, des d’una senzillesa i una honestedat extremes. Perquè cada so que ens arriba a les orelles, rebotat i filtrat per tots els materials amb què ha anat topant, ens explica una història; una història que anem aprenent a ignorar amb els anys, i que aquesta peça ens convida a recuperar.

Després del taller familiar que va fer l’any passat al TNT, en Nilo enguany és resident i plasma les seves vivències i reflexions en aquesta peça que no només ens convida a escoltar d’una altra manera, sinó que també es demana què vol dir ser intèrpret, com també ho fan Un cos sense talent de Monte Isla, Spooky de María Jurado o Analphabet d’Alberto Cortés.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Orelles voladores

03/10/2024

De com encapsular el moment i deixar-lo anar

per Jordi Bordes

Nilo Gallego va presentar al TNT l'any passat un interessant viatge cap a desenvolupar la vibració del so com a treball dramatúrgic (Pràctiques de vol per a les orelles). Era un treball que va fer com a exbateria i adreçat, sobretot, a canalla amb dificultats auditives. Ara, a Com cantar Sobreviviré sense que m'exploti un pulmó (una mena de musical entre còmic i dramàtic) també incorpora el llenguatge de signes i obsequia amb globus els espectadors sords perquè puguin percebre l'onada de la música, puntualment, elevada. Ara, Gallego presenta en el seu format definitiu. I, lamentablement, obvia absolutament aquella recerca sensitiva que havia estat tan suggerent per a tota mena de públic.

Amb Orelles voladores retorna al seu testimoni com a exbateria, fart de carregar el vehicle amb tots els artefactes; de convertir-se en el muntacàrregues i xofer de la banda (tothom acabava aprofitant la camioneta) i el rol de músic al fons d'escena donant el ritme de base, es va convertir en un rol molt més prosaic. Gallego, sí, trenca la seva esclavitud amb les baquetes i tambors: En té prou en viatjar amb el tamboret i de descriure com eren els seus instruments comprats de segona mà i amb la pell del tambor apedaçada. I tenir un sentit record per una germana morta massa aviat.

A Pràctiques de vol... l'artista convidava a entrar a un món desconegut per tots, sensorial. ple de possibilitats, alliberador. Ara, a Orelles voladores, també procura que hi hagi molts espais a què la ment de l'espectador es desviï a records o a la contemplació de la vida, tot obrint les portes de la Masia de Can Freixa i observant el passeig desvagat de mares i pares amb canalla i gossos. La vida creua l'estança com el silenci. Com a [The frame] o a Opia, per citar dos exemples d'espectacles contemplatius de la quotidianitat. La base de la bateria ressona (tot i que des del silenci) en les temples de la memòria del públic. L'autor manté una sensibilitat còmplice i tendra, però abandona un treball sensorial amb qui compartir amb la resta de persones que comparteixen aquell bocí de vida, expectants.