Les
Antonietes continua la seva tasca de formigueta disseccionant els grans
clàssics de tots els temps per adaptar-los al públic d’avui. Nosaltres. Ara,
després de ‘Molt
soroll per res’, ‘Vània’ o ‘Un tramvia anomenat desig’, entre d’altres,
torna a Shakespeare per dur a escena ‘Othello’, una tragèdia que mostra com d’injusta
i cruel pot arribar a ser la gelosia. Un sentiment allunyat de la raó que no
necessita motius per inocular-se i escampar-se malaltissament com el verí. Ja
ho diu el savi bard anglès: “Amb una sospita n’hi ha prou per fer certs tots
els dubtes.”
La ploma de Shakespeare es caracteritza per plasmar les grans
veritats de l’ànima humana i ‘Othello’ n’és un clar exemple. Hi planteja una
bateria de reflexions sobre l’amor, la confiança, la cobdícia, la virtut, l’honestedat....
a partir del vil pla de Iago per fer creure a Othello que la seva esposa Desdèmona
s’entén amb Cassio. Tot plegat per pur ressentiment, perquè el general Othello
ha ascendit Cassio –i no pas Iago– a la posició de conseller.
La companyia se centra en la manipulació del triangle amorós
reduint el repartiment de l’obra a només tres personatges, de manera que el quart
–Cassio– sempre és absent, com infundades són les calúmnies que l’ataquen. Brillant
decisió. També és encertat fer partícip al públic de l’engany, per tal que senti
la ràbia davant la maquinació de Iago i el deteriorament de la resta de
personatges. Hi ha res pitjor que la impotència de no poder evitar la desgràcia?
La tensió creix controladament al llarg de l’obra fins assolir el clímax amb
una entrega absoluta dels actors (Arnau Puig, Òscar Intente i Annabel Castan,
amb direcció d’Oriol Tarrasón) i una posada en escena calculadament austera, carregada
de recursos i simbolisme.
L’espai està vestit per un cortinatge que es fon amb el linòleum
de l’escenari, un banc i un faristol. L’imprescindible per explicar la
història. Els colors de l’escenografia i dels personatges (bàsicament blanc, vermell
i taronja), així com la música i la il·luminació que indueixen l’acció, actuen
amb consonància a la voluntat narrativa de l’espectacle, sempre en primer terme.
I, tot així, Les Antonietes es concedeix certes llicències com introduir uns
patins o una webcam, o fins i tot fer un toc d’alerta als espectadors.
Certament, la gelosia d’Othello, vinculada a la violència i a
la submissió de la dona, no dista tant de la que malauradament encara trobem a
la societat i que moltes companyies estan pujant als escenaris de casa nostra en
diferents modalitats: ‘Aüc’ de Les Impuxibles, ‘Bombers’ de Mise en Lumière/Barna-Bé,
‘Barbes de balena’ d’Els Pirates Teatre... Per no citar l’altra gran qüestió més
amagada, però que també toca ‘Othello’: el racisme, un altre mal endèmic que no
aconseguim resoldre.
