Othello. Les Antonietes

informació obra



Autor:
William Shakespeare
Intèrprets:
Annabel Castan, Òscar Intente, Arnau Puig
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesor de moviment:
Fàtima Campos
Direcció:
Jean-Christophe Maillot
Coreografia:
Jean-Christophe Maillot
Sinopsi:

Otel·lo, general de l'exèrcit de la república de Venècia, i Desdèmona, filla del senador Brabancio, s'enamoren i es casen en secret. Iago, un dels lloctinents del moro, mogut per l'odi que sent cap a ell, intenta provocar la gelosia d'Otel·lo fent-li creure que la seva esposa li és infidel amb Cassio, el seu lleial tinent. Víctima de las seva terrible gelosia, Otel·lo acaba matant Desdèmona i després, en descobrir que tot ha estat un engany del malvat Iago, se suïcida.

Crítica: Othello. Les Antonietes

17/05/2018

El verí de la gelosia

per Núria Cañamares

Les Antonietes continua la seva tasca de formigueta disseccionant els grans clàssics de tots els temps per adaptar-los al públic d’avui. Nosaltres. Ara, després de ‘Molt soroll per res’, ‘Vània’ o ‘Un tramvia anomenat desig’, entre d’altres, torna a Shakespeare per dur a escena ‘Othello’, una tragèdia que mostra com d’injusta i cruel pot arribar a ser la gelosia. Un sentiment allunyat de la raó que no necessita motius per inocular-se i escampar-se malaltissament com el verí. Ja ho diu el savi bard anglès: “Amb una sospita n’hi ha prou per fer certs tots els dubtes.”

La ploma de Shakespeare es caracteritza per plasmar les grans veritats de l’ànima humana i ‘Othello’ n’és un clar exemple. Hi planteja una bateria de reflexions sobre l’amor, la confiança, la cobdícia, la virtut, l’honestedat.... a partir del vil pla de Iago per fer creure a Othello que la seva esposa Desdèmona s’entén amb Cassio. Tot plegat per pur ressentiment, perquè el general Othello ha ascendit Cassio –i no pas Iago– a la posició de conseller.

La companyia se centra en la manipulació del triangle amorós reduint el repartiment de l’obra a només tres personatges, de manera que el quart –Cassio– sempre és absent, com infundades són les calúmnies que l’ataquen. Brillant decisió. També és encertat fer partícip al públic de l’engany, per tal que senti la ràbia davant la maquinació de Iago i el deteriorament de la resta de personatges. Hi ha res pitjor que la impotència de no poder evitar la desgràcia? La tensió creix controladament al llarg de l’obra fins assolir el clímax amb una entrega absoluta dels actors (Arnau Puig, Òscar Intente i Annabel Castan, amb direcció d’Oriol Tarrasón) i una posada en escena calculadament austera, carregada de recursos i simbolisme.

L’espai està vestit per un cortinatge que es fon amb el linòleum de l’escenari, un banc i un faristol. L’imprescindible per explicar la història. Els colors de l’escenografia i dels personatges (bàsicament blanc, vermell i taronja), així com la música i la il·luminació que indueixen l’acció, actuen amb consonància a la voluntat narrativa de l’espectacle, sempre en primer terme. I, tot així, Les Antonietes es concedeix certes llicències com introduir uns patins o una webcam, o fins i tot fer un toc d’alerta als espectadors.

Certament, la gelosia d’Othello, vinculada a la violència i a la submissió de la dona, no dista tant de la que malauradament encara trobem a la societat i que moltes companyies estan pujant als escenaris de casa nostra en diferents modalitats: ‘Aüc’ de Les Impuxibles, ‘Bombers’ de Mise en Lumière/Barna-Bé, ‘Barbes de balena’ d’Els Pirates Teatre... Per no citar l’altra gran qüestió més amagada, però que també toca ‘Othello’: el racisme, un altre mal endèmic que no aconseguim resoldre.