Othello. Les Antonietes

informació obra



Autor:
William Shakespeare
Intèrprets:
Annabel Castan, Òscar Intente, Arnau Puig
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesor de moviment:
Fàtima Campos
Direcció:
Jean-Christophe Maillot
Coreografia:
Jean-Christophe Maillot
Sinopsi:

Otel·lo, general de l'exèrcit de la república de Venècia, i Desdèmona, filla del senador Brabancio, s'enamoren i es casen en secret. Iago, un dels lloctinents del moro, mogut per l'odi que sent cap a ell, intenta provocar la gelosia d'Otel·lo fent-li creure que la seva esposa li és infidel amb Cassio, el seu lleial tinent. Víctima de las seva terrible gelosia, Otel·lo acaba matant Desdèmona i després, en descobrir que tot ha estat un engany del malvat Iago, se suïcida.

Crítica: Othello. Les Antonietes

13/06/2018

Les Fake News de Shakespeare

per Teresa Bruna

Així d'entrada, no m'atrauen els clàssics. Que no vol dir que no m'agradin, perquè em passa una mica com al Ramón Simó, que deia que no faria Shakespeare al Grec, però resulta que Shakespeare està per damunt del bé i del mal i, de vegades, irrecognoscible. I sedueix.

Aquest pensament és el que em va venir al cap al sortir de veure la versió de Othello, que proposen Les Antonietes a La Seca, amb adaptació i direcció de Oriol Tarrasón. Com al Simó, els clàssics sempre m'acaben atrapant i, sobretot, em fascinen les adaptacions a l'actualitat. Les Antonietes ja n'han fet més, d'experiments d'aquests: Tennessee Williams, Arhur Miller, Txèkhov... i sempre ens han sorprès per la manera de presentar-los. Doncs aquest Othello no es queda enrere. És diferent, perquè és més intimista, i perquè aquest cop tots els actors no estan sempre a l'escenari (segell de la companyia!) Només hi ha tres personatges i el públic s'hi sent absolutament involucrat. Són Desdèmona (Annabel Castan); Iago (Arnau Puig) i Othello (Òscar Intente). 

La història es resumeix així: Othello i Desdèmona són joves, estan enamorats i plens d'il·lusions. Ell és un polític o un personatge influent a l'administració de la ciutat de Venècia. No hi ha data, però vesteixen com avui i parlen com parlem ara. I en Iago, el seu adjunt, és un home racista i ple d'odi, ofès perquè no li han donat el càrrec de conseller adjunt a Othello, càrrec que s'emporta el seu amic Cassio. Iago posa tota la seva energia a manipular la parella per aconseguir la destrucció d'Othello. Com? Doncs infiltrant la gelosia al seu cos amb una història d'amor que s'inventa entre la fidel Desdèmona i el conseller, en Cassio. I també amb notícies falses, desinformació... en definitiva, per generar desconfiança en l'altre a través de notícies aparentment certes. Com el que ara en diem Fake News que, inexplicablement i encara avui, escoltem i sovint ens creiem sense contrastar.

L'escenografia és rigorosament blanca "perquè és un lloc ple de mentides i no volem res que les tapi", ens explicava Tarrasón a la presentació.  Només hi ha un faristol des d'on en Iago parla amb el poble de Venècia (el públic). Però aquesta austeritat està magníficament il·lustrada amb els cossos dels personatges que, en algunes escenes, enfosquits, produeixen davant del blanc un efecte d'ombra que fascina per la pròpia senzillesa.

Sobre els actors només se m'acut dir que estan immensos. L'Òscar Intente ens ha afalagat sovint amb els seus monòlegs i confesso que no l'havia vist en un paper tan contundent. Està magnífic, de debò. I l'Annabel, àgil, feliç, enganyada... Ella i l'Intente ens ofereixen un ample catàleg d'emocions, mentre que l'Arnau (bé, el Iago), que ja ens va sorprendre i enamorar a Ser-ho o no, amb en Flotats, és ara un maquiavèl·lic contundent, movent-se el mínim però expressant-ho tot. L'excel·lència de l'odi. Una història sabuda, però molt ben adaptada a l'actualitat.