Othello. Les Antonietes

Teatre

informació obra


Autoria:
William Shakespeare
Intèrprets:
Annabel Castan, Òscar Intente, Arnau Puig
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesoria de moviment:
Fàtima Campos
Direcció:
Jean-Christophe Maillot
Coreografia:
Jean-Christophe Maillot
Sinopsi:

Otel·lo, general de l'exèrcit de la república de Venècia, i Desdèmona, filla del senador Brabancio, s'enamoren i es casen en secret. Iago, un dels lloctinents del moro, mogut per l'odi que sent cap a ell, intenta provocar la gelosia d'Otel·lo fent-li creure que la seva esposa li és infidel amb Cassio, el seu lleial tinent. Víctima de las seva terrible gelosia, Otel·lo acaba matant Desdèmona i després, en descobrir que tot ha estat un engany del malvat Iago, se suïcida.

Crítica: Othello. Les Antonietes

14/06/2018

Magnífica i incisiva síntesi

per Iolanda G. Madariaga

Clara i directa és aquesta versió d’Otello, una versió que despulla el clàssic deixant-lo en allò que es vol dir: Desdèmona és la autèntica protagonista del drama, la víctima innocent d’un determinat sistema de poder. Otello ocupa el poder i és també víctima de la manipulació de Iago. Oriol Tarrasón ha fet una lectura acurada del text, una lectura contemporània per aixecar una funció radicalment compromesa amb la realitat que ens envolta. La seva lectura denuncia la gelosia enarborada com a excusa d’un crim infame, però darrera la gelosia d’Otello hi ha el menyspreu de Iago per aquell que essent “diferent” ocupa el poder. Iago entén Otello -el moro- com un usurpador, l’empeny a cometre el crim amb les seves pròpies mans per a que mostri la seva baixesa moral. El drama de Shakespeare queda reduït a tres personatges: el triangle essencial Otello, Desdèmona i Iago o executor, víctima i instigador. En la posada en escena, Tarrasón juga de forma magistral els dos plànols de l’acció dramàtica: l’esfera pública i la vida privada dels personatges. Amb un recurs senzill però efectiu, un faristol amb micro i càmera, i una pantalla integrada en la mateixa escenografia per a l’exposició pública, en la que els espectadors actuem com a ocasionals patricis d’una eventual república veneciana. Sense cap canvi, una cambra de blanc radiant travessada per una banda vermella que integra el faristol, és l’espai jugat per a les escenes “a porta tancada”. La resolució de l’espai escènic de Joana Martí és tan agosarada com contundent i un gran repte per a la il·luminació de Iñaki Garz que ha hagut de matisar la lluminositat del blanc. La manipulació de qui manega els mitjans de comunicació es fa més que evident i les mentides respecte l’adulteri de Desdèmona esdevenen les perfectes fake news en les que uns o altres caiem de quatre potes. Annabel Cabestan se’ns presenta com una Desdèmona enamorada, riallera i feliç. Entra a escena patinant amb gràcia i estil i ens regala alguna pirueta. El seu tarannà anirà transformant-se subtilment en perplexitat a mesura que la ira i la gelosia creixin en el seu marit. La seva perplexitat és la prova fefaent de la seva absoluta innocència. Òscar Intente ens ofereix una interpretació encertada: d’home fort en el cim de l’èxit a titella en mans de Iago i brutal executor dels seus tèrbols propòsits. Arnau Puig manté el seu maquiavèl·lic personatge amb la dosi perfecta de cinisme i crueltat. S’adreça a la seva audiència autoinvestit d’una autoritat moral que, per més que resulti insultant, ens és, lamentablement, molt familiar. No podria ser altrament, perquè en el propòsit de Les Antonietes hi ha la voluntat de convertir el clàssic -com han fet en altres ocasions- en un vehicle per enfrontar-nos als problemes presents. És cert que Otello esdevé un titella en mans de Iago, tan cert com ho és que el feminicidi es sustenta en un sistema de valors absolutament vigents.