Una de les dificultats de traslladar un èxit editorial a escena és no trair la imatge que els lectors tinguin dels seus personatges imaginats. En el cas de Patatu, traslladar aquest pallasso rural a carn i óssos, siginfica dotar-li d'un cos específic, una veu, un ritme en el parlar i en el moure's... que es resol prou bé gràcies a les convencions teatrals. El segon repte d'una obra de teatre basada en una novel·la és dotar-la de vida pròpia: no es tracta d'encadenar aventures del pallasso i el seu amic, el jove Marc Martí, si no de crear-ne una que respongui als ítems de conflicte/identificació/ suspens que demana el llenguatge teatral. Actes Únics són uns veterans en l'adaptació de contes. Sense anar més lluny a El petit Dalí, d'ara fa prop d'una dècada van saber passar els personatges del còmic al teatre amb molta elegància i imaginació. Si el conte no teina conflicte, sí que va ser prou atractiva la conclusió del llibre (Dalí s'inspiraria en allò que havia imaginat de nen pèr a elaborar els quadres més famosos). A Patatu, com en altres llibres per a canalla (la saga de Gerónimo Stilton) sembla que l'únic repte sigui el d'anar passant proves, regnes, com qui passa pantalles de jocs d'ordinador. Són massa simples per a poder atrapar a l'escena. Només quan hi ha un punt de controvèrsia (l'aparició d'Àngels Bassas com una Malèvola simpàtica, que parla en anglès per fer-se la interessant) la peça puja bé i convenç.
En realitat, el pes de l'obra no és de'n Patatu si no del Mag Martí. És veritat, el descobriment de la noia de 12 anys Aina Quiñones és del millor de la peça. Perquè té ànim, determinació i vis còmica. L'obra pretén ser molt ambiciosa amb projeccions (en realitat, il·lustracions del llibre original) i unes coves que apareixen i desapareixen. Molt més màgic és quan treuen el mar estirant un llençol apareix el tractor com si fos un desplegable del conte. Al teatre, les normes que valen són la evocació, la sorpresa, el joc...
Els contes divertits per distreure el nen per dur-lo a escola, segur que funcionen com a material espontani i caduc. Potser sí que aguanten, amb ofici, en el món de l'edició. Però al teatre, i més si es vol captivar també als pares, no n'hi ha prou en acontentar-se reproduint els personatges histriònics il·lustrats. Patatu, per la seva banda, tot i ser generós donant al jove tot el protagonisme ha de ser un personatge més potent que una baldufa simpàtica i un punt trapella d'ara. La imaginació permet construir amb quasi res. El teatre és interessant quan es pot ensenyar tot un món sense necessitat (si més no aparenetment) de res.
