Peccatum

informació obra



Autor:
Toni Gomila, Catalina Florit, Joan Miquel Artigues
Intèrprets:
Catalina Florit, Roger Cònsul (narrador)
Escenografia:
Joan Miquel Artigues
So:
Joan Miquel Artigues
Il·luminació:
Dani Noceda
Producció:
Produccions de Ferro
Companyia:
Produccions de Ferro
Direcció:
Roger Cònsul
Sinopsi:

Pornorondalles. Rondalles verdes, rondalles pecadores, rondalles brutes, fragments, retalls i bocins dels nostres contes més populars recollits per Mossèn Alcover i servits en clau d’humor polissó, subtil i tal vegada un poc grosser per Toni Gomila i Catalina Florit, que sense prejudicis ni preconceptes afloren i desfloren rondalles, folkloren i desfolkloren, cullen i despullen, fiquen i desmitifiquen, menteixen i desmenteixen, i sobretot juguen i es diverteixen amb tota casta de vicis, pecats, verdors i brutors presents en la cultura popular de transmissió oral.

Mn. Alcover afirmava que dins el meu Aplech no hi ha l’element pornogràfich que tant abunda dins totes les literatures populars, i sense ànim de contradir-lo, vos presentam un mostrari de passatges rondallístics per tal d’observar, en el mirall del poble que són aquests contes, que és allò que per Alcover era o no pecat, d’allò que tapava i d’allò que mostrava sense pudor; d’aquelles coses que el poble considerava correctes i de les que no; i al capdavall, d’allò que ahir era verd i avui és blanc, i d’aquelles coses –bones i dolentes- que passa el temps i es mantenen fixades a l’ànima dels pobles amb el color inalterable de la naturalesa humana.

Crítica: Peccatum

14/09/2017

Pornorondalles molt ben interpretades

per Marc Sabater

Mossèn Antoni Maria Alcover va publicar a partir de 1880, i en forma de 24 volums, l’Aplec de Rondaies Mallorquines, un recull de contes i narracions que havia conegut en les seves successives expedicions lingüístiques i que fins aleshores s’havien tramès de generació en generació per via oral. Alcover va fossilitzar, per dir-ho gràficament, una part important de la cultura popular mallorquina en un procés que, lògicament, no va estar exempt d’una certa neteja d’aquells elements que l’autor considerava prescindibles o, si voleu, poc edificants. Ell mateix deia, per exemple, que “dins el meu Aplech no hi ha l’element pornogràfich que tant abunda dins totes les literatures populars”.

Ara, Toni Gomila ha agafat part d’aquest material i l’ha reinterpretat convertint-lo en un conjunt de pornorondalles a Peccatum, un espectacle que ell mateix interpreta al costat de la Catalina Florit. A les mans de Gomila i Florit, les paraules d’Alcover adquireixen una dimensió diferent que no només és divertida sinó que, a més, i potser principalment, resulta molt versemblant. És mèrit del respecte amb el qual la dramatúrgia tracta la font original i de la profunda coneixença de l’ànim i l’ànima que hi havia la naturalesa d’aquestes rondaies, algunes de les quals, val a dir, ben reconeixedores.

El resultat és un espectacle entretingut, correctament dosificat i que, sense despertar passions, segurament convenç més pel treball dels dos actors que per la curiositat de la seva intenció. En d’altres paraules, la feina de Gomila i Florit arriba transcendir l’element verd. Amb el mínim possible –Peccatum és d’una austeritat tècnica monacal-- els dos actors donen el màxim de si mateixos, entrant i sortint vertiginosament de multitud de personatges, encadenant registres amb una envejable versatilitat i invertint una gran energia física.

Peccatum és un espectacle que vol ser divertit i, apart d’aconseguir-ho, es fa interessant. Una proposta que requereix uns espectadors oberts de mires, disposats a jugar el joc d’irreverències consecutives que s’hi proposen i a acceptar, al cap i a la fi, que probablement aquesta reinterpretació estigui més a prop de la veritat que la versió d’Alcover.Però, per damunt de tot, espectadors que vulguin gaudir d'una interpretació remarcable.

Trivial