A partir de 1850, quan els canvis demogràfics comencen a transformar Europa i preparen el terreny per a una futura cultura de masses, es desenvoluparà un tipus de teatre amb parts cantades i parts parlades que a la península Ibèrica s’anomenaria «sarsuela», mentre que a les latituds més septentrionals serà conegut amb noms com «opereta», «music-hall» o «Singspiel». Aquest fenomen democratitzarà l’interès pel gènere líric, en un moment en què l’òpera reflecteix sobretot els codis de representació d’unes elits socials molt determinades.
La sarsuela catalana és una frondosa illa de tresors amagats. El gènere també gaudia d’una important vitalitat als escenaris barcelonins, malgrat que una gran majoria d’aquestes joies encara esperin ser desenterrades, i que n’hi hagi unes quantes que fins i tot esperin ser estrenades per primera vegada. Si volem fer justícia al nostre patrimoni escènic, cal que entenguem que la sarsuela no és només un gènere en castellà, sinó que també s’expressa en català i la seva veu oblidada és una de les víctimes més injustes de l’amnèsia que ha tingut massa sovint la història del teatre d’aquest país.
Un viatge per alguns dels moments més esplendorosos de la sarsuela catalana, que en molts casos permetrà que les seves riqueses pugin dalt d’un escenari per primera vegada.
Si fa tot just un any
Albertí ens presentava una revisió del gènere de la revista—pilar
fonamental de l'època clàssica del Paral·lel—com a tema
d'obertura de la temporada, enguany és el torn de la sarsuela, forma
d'expressió escènica encara més allunyada, oblidada i
menystinguda. El rescabalament d'aquest forat històric és el
principal atractiu d'un recital farcit de moments humorístics fruit
de la intervenció en la posada en escena de la companyia circense
Animal Religion. Més enllà de l'encaix formal, el còctel vessa
d'interès donat que la sarsuela i el context històric que la va
generar romanen encara verges a ulls de la immensa majoria
d'espectadors. Superar aquesta amnèsia i situar el gènere a la Sala
Gran del principal teatre públic català és una tasca encomiable
que enlloc més es podria haver muntat. Comptat i debatut, felicitar
Albertí i equip per la tria i selecció, tot convidant el públic
a guarir-se d'un injust oblit.