Per començar, sarsuela!

informació obra



Coreografia:
Roberto G. Alonso
Dramatúrgia:
Abert Arribas, Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró
Intèrprets:
Begoña Alberdi, Christophe, Antoni Comas, Núria Dardinyà, Oriol Genís, Quim Giron, Xavier Mendoza
Músics:
Orquestra de les Glòries Catalanes
Direcció Musical:
Wanda Pitrowska
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)
Sinopsi:

A partir de 1850, quan els canvis demogràfics comencen a transformar Europa i preparen el terreny per a una futura cultura de masses, es desenvoluparà un tipus de teatre amb parts cantades i parts parlades que a la península Ibèrica s’anomenaria «sarsuela», mentre que a les latituds més septentrionals serà conegut amb noms com «opereta», «music-hall» o «Singspiel». Aquest fenomen democratitzarà l’interès pel gènere líric, en un moment en què l’òpera reflecteix sobretot els codis de representació d’unes elits socials molt determinades.

La sarsuela catalana és una frondosa illa de tresors amagats. El gènere també gaudia d’una important vitalitat als escenaris barcelonins, malgrat que una gran majoria d’aquestes joies encara esperin ser desenterrades, i que n’hi hagi unes quantes que fins i tot esperin ser estrenades per primera vegada. Si volem fer justícia al nostre patrimoni escènic, cal que entenguem que la sarsuela no és només un gènere en castellà, sinó que també s’expressa en català i la seva veu oblidada és una de les víctimes més injustes de l’amnèsia que ha tingut massa sovint la història del teatre d’aquest país.

Un viatge per alguns dels moments més esplendorosos de la sarsuela catalana, que en molts casos permetrà que les seves riqueses pugin dalt d’un escenari per primera vegada.


Crítica: Per començar, sarsuela!

03/10/2014

Wanda Pitrowska torna a treure pit

per Andreu Sotorra

La presència de la directora Wanda Pitrowska a la Sala Gran del TNC ja s'ha convertit gairebé en una tradició de l'inici de tardor teatral, gairebé com la celebració de l'11 de Setembre o l'inici de curs escolar amb els plors dels més petits i les motxilles noves.

La tal Wanda Pitrowska, una senyorassa de considerable corpulència, de qui no es coneix el lloc exacte de naixement ni la data, tot i que un s'ensuma que la situaria en algun lloc remot de la Selva i cap allà l'any 1962, només pregona que és polonesa —que no vol dir "polaca"— i es presenta a l'auditori amb vestit de nit, sabates de taló que acaben fent mal als peus, cabellera fosca i llarga, pitram exuberant, faristol i enormes partitures i batuta sense concessions.

En aquesta ocasió, la directora Wanda Pitrowska ha dirigit unes paraules a la concurrència, amb el seu to estrangeritzat, amb un breu text traduït directament pel Google des del polonès, amb les imperfeccions que el sistema ja se sap que arrossega. També s'ha permès una broma d'amics, abans de començar, que ha fet exclamar en ooohhhsss! decebedors tota la sala quan els llums s'han tornat a obrir després d'un parell de minuts de fosc corglaçat i una veu ha anunciat que per raons tècniques se suspenia l'espectacle. Encara hi ha capacitat de sorpresa i algú que és capaç de penjar-te la llufa si t'agafa desprevingut! (...)