Per començar, sarsuela!

Musical

informació obra


Coreografia:
Roberto G. Alonso
Dramatúrgia:
Abert Arribas, Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró
Intèrprets:
Begoña Alberdi, Christophe, Antoni Comas, Núria Dardinyà, Oriol Genís, Quim Giron, Xavier Mendoza
Interpretació musical:
Orquestra de les Glòries Catalanes
Direcció Musical:
Wanda Pitrowska
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)
Sinopsi:

A partir de 1850, quan els canvis demogràfics comencen a transformar Europa i preparen el terreny per a una futura cultura de masses, es desenvoluparà un tipus de teatre amb parts cantades i parts parlades que a la península Ibèrica s’anomenaria «sarsuela», mentre que a les latituds més septentrionals serà conegut amb noms com «opereta», «music-hall» o «Singspiel». Aquest fenomen democratitzarà l’interès pel gènere líric, en un moment en què l’òpera reflecteix sobretot els codis de representació d’unes elits socials molt determinades.

La sarsuela catalana és una frondosa illa de tresors amagats. El gènere també gaudia d’una important vitalitat als escenaris barcelonins, malgrat que una gran majoria d’aquestes joies encara esperin ser desenterrades, i que n’hi hagi unes quantes que fins i tot esperin ser estrenades per primera vegada. Si volem fer justícia al nostre patrimoni escènic, cal que entenguem que la sarsuela no és només un gènere en castellà, sinó que també s’expressa en català i la seva veu oblidada és una de les víctimes més injustes de l’amnèsia que ha tingut massa sovint la història del teatre d’aquest país.

Un viatge per alguns dels moments més esplendorosos de la sarsuela catalana, que en molts casos permetrà que les seves riqueses pugin dalt d’un escenari per primera vegada.


Crítica: Per començar, sarsuela!

03/10/2014

Un divertiment que aconsegueix ensenyar el valor líric i còmic de la sarsuela catalana

per Jordi Bordes

Noi,  quin entusiasme el de Wanda Pitrowska i les seves aficions dels espectacles de revista i la sarsuela catalanes. Sembla una broma, però no ho és. Vaja, no ho és que existeix un patrimoni bandejat durant dècades, bé per pudor catòlic, bé per prejudici d'unes sarsueles fetes durant el franquisme, amb el patró que marcava la dictadura. Sí que té molta conya aquesta directora capaç de fer un encès discurs en polonès (traduït per Google) en què reivindica la sarsuela i els autors que la van parir! Perquè el gènere es remunta a finals del segle XIX i fins a la Guerra Civil. Van ser productes de consum popular que van facilitar, per exemple, que el català arribés a camps fins llavors innaccessibbles. El díptic es completa, de fet, amb el treball de Serafí Pitarra i els seus singlots que farien que el catalkà fos hegemònic den pocs anys, pels volts del 1860.

A escena, a diferència de l'any passat (Taxi... al TNC! van defensar-ho actors populars en nòmina aquell curs del TNC), solistes lírics vestits de frac. Això sí, amb prou complicitat per abordar la comicitat imprescindible perquè la peça en format concert desbarri cap a la festa esbojarrada: Quan la directora fot un sorollós petó al músic sense instrument de la banda o li arrenca la camisa, una diva surt a canviar-se de muda, de nou. Un  estrany torero negre (Oriol Genís) canta dos pams per sota del tenor. La comicitat ja és definitiva quan puja a cavall amb el tècnic sofert del TNC (en realitat, Quim Giron d'Animal religion). Però és possible tanta disbauxa en una Sala Gran? Sí, i aquesta mena de somni s'esvaeix com la boira, com el temps. També és lloable la iniciativa de recollir fons per a facilitar l'accès a la cultura a grups socials que viuen l'entrada al teatre com una experiència històrica. De fet, el que voldria  Albertí és que tant la sarsuela com aquests nous espectadors sovintegessin molt més la cartellera. Això demostraria que el teatre català teixeix trajectòria amb tradició i que les arts escèniques són valorades com a un element de cohesió social, de maduresa de la societat. Que no és poc. Endavant, Pitrowska!