Per un sí o per un no. direcció Elena Fortuny

informació obra



Autoria:
Nathalie Sarraute
Direcció:
Elena Fortuny
Intèrprets:
Isabelle Bres, Mari Pau Pigem
Traducció:
Albert Tola
Il·luminació:
Lluís Serra
Ajudantia de direcció:
Daniel Cuello-Esparrell
Sinopsi:

Dues amigues han quedat per anar al teatre, l’amistat d’anys es troba en un punt particularment tens. Les seves vides en el món en què vivim no permeten precisament converses pausades on confrontar punts de vista. Com a molt, reben o envien algun WhatsApp o posen un m’agrada a la fotografia de l’altra. Ja no és el mateix. Trobar-se al teatre, com fa uns anys quan passaven hores parlant davant una copa de vi o d’un cafè després de la funció, amb l’esperit eixamplat per una experiència comuna, sembla una bona manera de retrobar-se. Potser l’única. Quan arriben a la sala però, s’adonen que la funció no començarà. És materialment impossible que ho faci. No els quedarà cap més remei que trobar-se cara a cara, l’una amb l’altra. Sota les paraules més simples, sota els moviments fisiològics i psíquics soterrats, la tensió creixerà provocant malestar i fascinació. Aflorarà tot un passat amagat d’abismes inconscients i pulsions agressives. Les paraules ens fereixen i amb elles ferim als altres. Però, el silenci és molt pitjor.

Crítica: Per un sí o per un no. direcció Elena Fortuny

29/02/2020

Relectura àgil; ara el "No" empodera

per Jordi Bordes

Elena Fortuny ha agafat un text mitificat dels anys en què Flotats governava al Poliorama i li ha canviat el vestit. Deuen ser, pràcticament, les mateixes rèpliques però ressonen ben diferent. En comptes del distanciament de dos amics (aparentment per una raó molt superficial però que es podria entendre com la gota que fa vessar el got) ara ha convertit els personatges en femenins. Per què va imaginar Nathalie Sarraute que havien de ser dos homes? Fins a quin punt és imprescindible? Sigui com sigui (independentment del gènere), la peça ara (que vam veure a l'assaig general) respira molt subtilment una posició de jerarquia entre tots dues amistats. La dona que representa d'Isabelle Bres mira a terra, fuig la mirada de la seva amiga. Per la seva banda, la dona segura que dona veu Mari Pau Pigem no s'explica com una criaturada pot trencar la seva relació.

La famosa rèplica "està bé... [pausa], això" sona com una alarma en la memòria dels espectadors que han vist produccions anteriors. Però no hi insisteixen gaire: el conflicte no és per la gota que fa vessar el got si no per l'aigua acumulada durant tota la convivència anterior. És insòlit detectar com una simple paraula (del Sí al No) pugui matar una relació. Però ara, aquest valor té tot un altre sentit: perquè quan una persona posa límits, està empoderant-se, fent-se valdre al costat de l'altra. No ha de ser necessàriament una confrontació entre les dues, tot i que així es visualitza en aquest text. El matís de les dues marca la relació desigual habitual entre elles i com, de cop, com un signe de rebel·lia, l'una s'aixeca i es reivindica.

Elena Fortuny és un actriu inquieta que amb Jumon Erra (principalment) defensen la companyia La Danesa que presenta textos complexos, de matís i, sovint de compromís. A l'Akadèmia mateix van recuperar aquesta tardor l'adaptació teatral d'Assaig sobre la lucidesa, de'n Saramago, per exemple. Com a La Danesa han signat dos peces pròpies anteriors: El disgust Danès (Tantarantana, 2011) i La distància entre el llamp i el tro. Un teatre de personatges, que s'expliquen, argumenten, es contradiuen i comproven la seva buidor, o l'abisme per on fan equilibris. Un mirall honest en el que els espectadors poden trobar comportaments propis i veure'ls que són d'ambigua comprensió per als altres.

No és la primera reposició d'aquell text de Sarraute entronitzat per la parella Flotats/ Puigcorbé. Al 2016, Ramon Simó en va fer una nova versió a la Sala Muntaner (interpretat per Lluís Soler i Xavier Boada). El desencontre de Sarraute, sempre pot tenir un epíleg a diferència de la retrobada d'amics de L'última trobada (la versió que es va programar al Romea va suposar el comiat públic de la valenta Rosa Novell, a l'escenari). El "No" que ressona, sense necessitat de fer-lo contundent, repica amb més força que el cop de porta de Nora a Casa de nines. Implacable i alliberador alhora.

Trivial