L'última trobada

Teatre

informació obra


Autoria:
Sándor Marai, Roger Peña
Direcció:
Abel Folk
Intèrprets:
Abel Folk
Producció:
Teatre Romea i Faig Produccions, Entresòl Produccions
Sinopsi:

Dos homes que de joves havien estat amics inseparables, es retroben després de 41 anys de no veure’s, per resoldre un secret que hi ha entre ells. Durant aquests 41 anys un d’ells ha viscut a l’Extrem Orient i l’altre no s’ha mogut de la soledat del seu castell a la remota Hongria. Però d’alguna manera tots dos han resistit, tots dos sabien que havien de tenir aquesta última trobada. Aquest duel en què utilitzaran com a armes els records. Per trobar la veritat d’un conflicte sobre el qual han estat pensant durant 41 anys.

Crítica: L'última trobada

28/10/2014

Espectacle de discurs barroc amb llum pròpia

per Jordi Bordes

Adaptar una novel·la carregada d'imatges i adjectius a escena porta el risc de despullar massa la trama o de presentar una acció centrada amb un discurs florit que costa seguir des de platea. L'adaptació que signa Abel Folk manté el gust pels detalls literaris i se centra en el conflicte de la retrobada de dos amics, 41 anys després d'haver iniciat un llarg parèntesi. S'ha eliminat massa referència a la seva tendra infància i com l'aparició de la noia havia de suposar un enfrontament entre tots dos, que no podrien evitar. El que mana és el discurs, la reflexió en veu alta, la necessitat de pronunciar unes paraules que feia massa temps que romanien podrint-se a la gola. La ràbia s'ha esvaït. La venjança en la senectud és menys sanguinària però no resta ni un gram d'acidesa. I, tot i així, aquesta lluita interna sembla haver estat motor per seguir vivint. És quan s'ha desencadenat la tempesta de paraules, que sembla que arriba el repòs.

Abel Folk compta amb el suport de Jordi Brau en el paper de Konrad. Aquest és un pacient amic que escolta i va rebent els impactes de les conseqüències de la seva traïció en silenci, com si assistis a casa de l'amic a sentir una queixa. Folk es belluga amb fermesa per l'escena, se sent l'amo de la conversa, qui la domina. Per la seva banda, el paper de Rosa Novell és il·luminador. Perquè davant del devessall de paraules ella, com a antiga responsable de mantenir en ordre el castell, opta per un silenci somrigut. Per unes mans que toquen el piano a l'aire. Per una partitura imprevisible de Chopin. Això, i els recursos metateatrals de l'escena (dirigir-se directament a algú del públic, assumir els inconvenients del directe en plena actuació) ajuden a trencar un ritme que és massa lent, a conseqüència d'una càrrega feixuga de reflexió ben elaborada. Potser seria bo atrevir-se a raspallar un pèl més alguns passatges per no haver de recórrer a una fórmula que no hi lliga massa amb els personatges (o trencar més clarament la identificació actor/personatge). Tot i així, la interpretació que es presenta és austera, contundent, d'un dolor que trenca l'ànima. La sortida, molt recomanable una conversa amb els companys de platea, permet un cert alleujament en entendre la capacitat de perdó i de compromnís amb l'amic. A qui no se li ha d'oblidar una traïció però sí assumir-la com una càrrega més d'aquella relació.

Trivial