L'última trobada

Teatre

informació obra


Autoria:
Sándor Marai, Roger Peña
Direcció:
Abel Folk
Intèrprets:
Abel Folk
Producció:
Teatre Romea i Faig Produccions, Entresòl Produccions
Sinopsi:

Dos homes que de joves havien estat amics inseparables, es retroben després de 41 anys de no veure’s, per resoldre un secret que hi ha entre ells. Durant aquests 41 anys un d’ells ha viscut a l’Extrem Orient i l’altre no s’ha mogut de la soledat del seu castell a la remota Hongria. Però d’alguna manera tots dos han resistit, tots dos sabien que havien de tenir aquesta última trobada. Aquest duel en què utilitzaran com a armes els records. Per trobar la veritat d’un conflicte sobre el qual han estat pensant durant 41 anys.

Crítica: L'última trobada

07/11/2014

La ferida d'un duel de paraula

per Andreu Sotorra

(...) L'actor i director Abel Folk ha fet un pas més en la posterior adaptació teatral de Christopher Hampton: ha aproximat l'obra als espectadors —o potser millor s'hauria de dir els espectadors a l'obra— amb grades a l'escenari a més d'una platea més escurçada; ha presentat un treball teatral que va des de la preparació dels intèrprets (maquillatge, vestuari, converses entre ells) a la mateixa interpretació; l'ha fet entenedora i en alguns moments s'interrelaciona amb els espectadors; i ha reforçat el paper de la dida Nini amb una introducció informal per trencar el gel i amb un intermedi fugaç i musical sobre la 'Polonesa Fantasia Op. 61 en la bemol Major', del polonès Frédéric Chopin. Unes cadires de braços d'època, una estufa de llenya al centre, uns quants llibres escampats pels proscenis, un licorer, uns gots i un gerro de tulipes són els únics elements escenogràfics que, l'ajudant i regidora Maria Folk —filla d'Abel Folk— ultima entapissant l'escenari amb un tou de fulles seques que donen el to ocre per crear l'atmosfera de l'època i l'alè de la decadència.
  Es podria afirmar que l'obra és, sobretot, d'Abel Folk (Henrik). El seu personatge és qui porta tota la trama, qui desenterra els fantasmes del passat i qui, en una imatge simbòlica quan encanona una vella pistola i dispara un tret de duel, dóna a entendre que la batussa està servida tot i que no es decidirà amb trets sinó amb la ferida de les paraules. (...)

Trivial