Íntims Produccions
entren a la Beckett amb un torrent d’energia per aixecar una peça que no ha de
deixar ningú indiferent. Des de la seva fundació, el 2013, la companyia
lleidatana circula per camins poc transitats, explorant territoris teatrals que
puguin donar forma a les seves ganes de fer i de ser. Van iniciar la seva
trajectòria amb El Lloc ecrita i dirigida per Jorge-Yamam Serrano, després va
venir Wasted de Kate Tempest, dirigida per Iván Morales. Ara s’aboquen a la
piscina amb POOL (no water) (2006), un text del britànic Mark Ravenhill (1966),
potser el més consagrat dels dramaturgs que fins el moment han portat a escena.
Autor d’èxit des dels seus inicis, Shopping and Fucking (1996), el seu primer
text, va obtenir un gran resó internacional. Ravenhill és -amb Sarah Kane i
Anthony Neilson- l’autor més representatiu del grup in-yer-face. La seva
dramatúrgia està vinculada al Young British Artists (YBA) -artistes plàstics
que, en la dècada dels 90, van centrar les seves obres en els aspectes més foscos
de la societat del seu entorn. A POOL (no water) el vincle va més enllà de les
concomitàncies estètiques i/o temàtiques. L’obra és el cruel retrat d’un
ficcionat col·lectiu d’artistes cercant l’essència del fet artístic. El tema,
dit així, pot generar molta mandra. No obstant, la forma de presentar-lo, l’anècdota
amb la que es vesteix, transforma el discurs en acció i representació. El Grup
-tal i com s’autoanomenen el col·lectiu d’artistes- treballa/viu en una nau (plausiblement
un espai industrial reutilitzat) en un barri esdevingut “artístic”. La SIDA, el
càncer o l’èxit individual han fet baixes en El Grup. Els supervivents aniran a
trobar l’artista d’èxit, l’absència de la qual ha deixat una mena de ferida que
s’ha anat infectant i que supura una barreja de sentiments força obscurs. La
trobada es produirà i, en un marc idíl·lic, un atzarós succés precipitarà una
nova fase creativa d’El Grup. Aquesta és la composició de lloc que ens fem a
partir de les intervencions individuals i col·lectives de l’elenc en un espai
escènic que integra als espectadors embolcallant-los dins una sala folrada d’un
material platejat (es fa difícil no pensar en certes “instal·lacions”). Els
personatges, “maquillats” de blau “Yves Klein”, vesteixen roba de treball amb
alguns “detalls” vaporosos que contravenen aquesta idea. Són individus que
despullen la seva ànima més negra amb esfereïdora sinceritat. La direcció
col·legiada de Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA) ha construït
un muntatge on el text interrelaciona de forma molt orgànica amb referents
plàstics. L’han farcit de tics de l’ambient artístic en un elegant to irònic. A
base de gestos provocadors, enfilen un discurs que reflexiona sobre la
provocació com a forma legítima (o no) d’art. L’espectacle aconsegueix un
difícil equilibri entre la paròdia i la realitat de l’artista en un món on
l’exhibicionisme ha esdevingut una pràctica generalitzada i el narcisisme un
tret identificador de la nostre era.
