Pool (no water)

informació obra



Autor:
Mark Ravenhill
Dramatúrgia:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Íntims Produccions
Direcció:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Ruth Prim, Nil Fruitos
Escenografia:
Marc Salicrú
So:
Clara Aguilar
Vestuari:
Chloe Campbell
Intèrprets:
Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Xavier Teixidó
Sinopsi:

Què significa triomfar i què suposa per a un mateix i per als qui t’envolten? Després del seu èxit amb Wasted, la companyia es llença a la piscina escènica amb un text de Mark Ravenhill, amb direcció de Marc Salicrú, Anna Serrano i Elena Martín. Una peça visceral i impactant que parla sobre la fragilitat de l’amistat, l’enveja, l’èxit i el significat de l’art en la vida dels creadors. La dependència, la toxicitat, el valor per allunyar-nos o posar-nos molt a prop dels altres. Les relacions entre les persones, en el cercle de coneixences. Les pors, les nostres i les que projectem sobre els altres. Una piscina que, en realitat, no té aigua.

Clara Aguilar, Premi a espai sonor dels Premis de la Crítica 2018

Finalista a Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Pool (no water)

14/03/2018

De provocacions i reflexions

per Iolanda G. Madariaga

Íntims Produccions entren a la Beckett amb un torrent d’energia per aixecar una peça que no ha de deixar ningú indiferent. Des de la seva fundació, el 2013, la companyia lleidatana circula per camins poc transitats, explorant territoris teatrals que puguin donar forma a les seves ganes de fer i de ser. Van iniciar la seva trajectòria amb El Lloc ecrita i dirigida per Jorge-Yamam Serrano, després va venir Wasted de Kate Tempest, dirigida per Iván Morales. Ara s’aboquen a la piscina amb POOL (no water) (2006), un text del britànic Mark Ravenhill (1966), potser el més consagrat dels dramaturgs que fins el moment han portat a escena. Autor d’èxit des dels seus inicis, Shopping and Fucking (1996), el seu primer text, va obtenir un gran resó internacional. Ravenhill és -amb Sarah Kane i Anthony Neilson- l’autor més representatiu del grup in-yer-face. La seva dramatúrgia està vinculada al Young British Artists (YBA) -artistes plàstics que, en la dècada dels 90, van centrar les seves obres en els aspectes més foscos de la societat del seu entorn. A POOL (no water) el vincle va més enllà de les concomitàncies estètiques i/o temàtiques. L’obra és el cruel retrat d’un ficcionat col·lectiu d’artistes cercant l’essència del fet artístic. El tema, dit així, pot generar molta mandra. No obstant, la forma de presentar-lo, l’anècdota amb la que es vesteix, transforma el discurs en acció i representació. El Grup -tal i com s’autoanomenen el col·lectiu d’artistes- treballa/viu en una nau (plausiblement un espai industrial reutilitzat) en un barri esdevingut “artístic”. La SIDA, el càncer o l’èxit individual han fet baixes en El Grup. Els supervivents aniran a trobar l’artista d’èxit, l’absència de la qual ha deixat una mena de ferida que s’ha anat infectant i que supura una barreja de sentiments força obscurs. La trobada es produirà i, en un marc idíl·lic, un atzarós succés precipitarà una nova fase creativa d’El Grup. Aquesta és la composició de lloc que ens fem a partir de les intervencions individuals i col·lectives de l’elenc en un espai escènic que integra als espectadors embolcallant-los dins una sala folrada d’un material platejat (es fa difícil no pensar en certes “instal·lacions”). Els personatges, “maquillats” de blau “Yves Klein”, vesteixen roba de treball amb alguns “detalls” vaporosos que contravenen aquesta idea. Són individus que despullen la seva ànima més negra amb esfereïdora sinceritat. La direcció col·legiada de Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA) ha construït un muntatge on el text interrelaciona de forma molt orgànica amb referents plàstics. L’han farcit de tics de l’ambient artístic en un elegant to irònic. A base de gestos provocadors, enfilen un discurs que reflexiona sobre la provocació com a forma legítima (o no) d’art. L’espectacle aconsegueix un difícil equilibri entre la paròdia i la realitat de l’artista en un món on l’exhibicionisme ha esdevingut una pràctica generalitzada i el narcisisme un tret identificador de la nostre era.