Pool (no water)

informació obra



Autor:
Mark Ravenhill
Dramatúrgia:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Íntims Produccions
Direcció:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Ruth Prim, Nil Fruitos
Escenografia:
Marc Salicrú
So:
Clara Aguilar
Vestuari:
Chloe Campbell
Intèrprets:
Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Xavier Teixidó
Sinopsi:

Què significa triomfar i què suposa per a un mateix i per als qui t’envolten? Després del seu èxit amb Wasted, la companyia es llença a la piscina escènica amb un text de Mark Ravenhill, amb direcció de Marc Salicrú, Anna Serrano i Elena Martín. Una peça visceral i impactant que parla sobre la fragilitat de l’amistat, l’enveja, l’èxit i el significat de l’art en la vida dels creadors. La dependència, la toxicitat, el valor per allunyar-nos o posar-nos molt a prop dels altres. Les relacions entre les persones, en el cercle de coneixences. Les pors, les nostres i les que projectem sobre els altres. Una piscina que, en realitat, no té aigua.

Clara Aguilar, Premi a espai sonor dels Premis de la Crítica 2018

Finalista a Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Pool (no water)

20/03/2018

El verí de l'enveja

per Andreu Sotorra

Potser per allò del sentiment de culpa, és més fàcil parlar de crisi d'amistat que no pas de crisi d'enveja, que és el sentiment que realment es desprèn d'aquesta reflexió contemporània que va estrenar ja fa uns anys, el 2006, però sense data de caducitat, l'actor, periodista i dramaturg Mark Ravenhill (West Sussex, Regne Unit, 1966), autor també, entre altres, d'«Unes polaroids explícites», una de les obres que es va representar en català, a principis d'aquest segle, al Teatre Lliure de Gràcia.

La troupe que en aquesta nova aventura formen la companyia lleidatana Íntims Produccions i el col·lectiu VVAA fa una mirada molt singular a l'obra de Mark Ravenhill. Diria que a partir del que l'autor els posa a les mans, deconstrueixen tot el que poden del món que els explica per tornar a construir-lo des de la seva experiència col·lectiva i generacional, fidels a la línia escènica i amb intencions trencadores que ja van mostrar en altres muntatges com «El lloc» o «Wasted» (Íntims Produccions) o «Like si lloras» i «Wohnwagen» (col·lectiu VVAA). 

«Pool (no water) [La piscina (sense aigua)]» explora els límits entre l'amistat i l'art i, entremig, la inoculació del verí de l'enveja que s'apodera d'un grup jove que es va crear al voltant d'una cita a casa d'una amiga —cita feta a través de Facebook— i que, després d'un accident a la piscina sense aigua que deixa l'amfitriona en coma, desperta el cuquet d'algú d'ells d'enregistrar-ho tot, l'accident, l'estada de la víctima a l'hospital, el temps vegetatiu, el despertar, la reviscolada... i, d'aquest tot, fer-ne art ("tots som artistes ara", diuen en una reflexió molt actual) fins a portar-lo al cim de l'èxit, i quan aquest èxit artístic és a punt de tocar amb la punta dels dits... provocar que un simple «delete» ho esborri tot per frustrar la glòria artística de qui havia estat utilitzada inicialment com a conillet d'índies per tots els altres.

Muntatge estrenat inicialment a la Fira de Tàrrega, es pot assegurar —comparant les impressions escrites d'aquell moment— que el temps de rodatge l'ha fet madurar i la trama ha trobat en un espai com la Sala Beckett —sense les grades habituals, amb els espectadors en rengleres a dues bandes i la sala envoltada d'un folre platejat—, el marc perfecte per crear una mena de bombolla fosca, asfixiant, fumejant, amb sensació d'humitat per l'aigua que omplen quatre cubetes il·luminades, que crea i expandeix entre els espectadors l'atmosfera psicològica que l'enveja i la falsa amistat necessiten.

Els cinc intèrprets —el sisè personatge, ella, la víctima a la qual s'al·ludeix, hi és absent— s'expliquen, es confessen, canten, coreografien, es contorsionen i exprimeixen el discurs de Mark Ravenhill amb la mateixa espontaneïtat amb què exploten els recursos físics. I aquest tractament dramatúrgic és l'atractiu de l'obra que va encaramelant els espectadors fins que aquests s'adonen que els emboliquen a poc a poc en una comèdia agra, dolorosa, que els burxa en el punt més feble i que els descobreix la finíssima frontera que hi ha entre l'amor i l'odi, l'amistat i l'enveja. Molt poques vegades una representació teatral sorgeix tan enèrgicament dels porus d'uns i s'impregna com un virus invisible en els porus dels altres. (...)